Al mateix temps que fem el nostre camí, també podem ajudar als altres a fer-lo

Les principals figures de l’Antic testament van tenir un poder extraordinari sobre l’aigua: Moisès, el legislador, havia partit en dos les aigües del mar Roig per poder salvar el seu poble. Elies, el profeta, també es va salvar dividint les aigües del Jordà després de colpejar-les amb el seu mantell. I Jesús, caminant per damunt de l’aigua, demostra que està en continuïtat amb aquestes grans figures de l’escriptura. Però els miracles recollits en l’evangeli no tenen tant la funció de fer-nos creure en Jesús per la meravella que ens pot causar veure el seu domini sobre les lleis físiques, sinó ajudar-nos a aprofundir en la nostra fe i coneixement de Jesús. Per això hi ha també altres elements importants que ens poden ajudar a la reflexió. En aquest episodi veiem un Jesús que, malgrat estar aclaparat per tot el que havia de fer amb la gent, sap apartar-se per pregar. Veiem un Jesús que demana als seus deixebles que tinguin fe. Veiem un Jesús que no estalvia les dificulatts als deixebles, sinó que els ajuda a superar-les. I finalment, veiem un Jesús que es presenta de nit, a l’hora menys pensada… Cada una d’aquestes imatges ens pot ajudar a conèixer més bé Jesús.

Per a nosaltres, el moment de la celebració eucarística és aquest moment en què deixem tot el que ens ocupa i ens preocupa, i ens apartem a parlar amb el Senyor reposadament. I avui que és diumenge i celebrem un cop més la resurrecció del Senyor, podem posar l’accent en aquest aspecte de les dificultats: Déu, tot i ser omipotent, no va estalviar el patiment al seu Fill. Com qualsevol home va morir, i va morir patint a la creu. Però després de veure’l morir, els seus deixebles van veure com triomfava sobre la mort i les forces del mal, transformant la mort en vida, les dificultats en motius de joia. A la vida sempre hi ha dificultats, i Jesús no és aquell que ens les estalvia; sinó aquell qui ens ajuda a superar-les i transformar-les. Amb la fe. 

Però això que és tan fàcil de dir, és més difícil de dur-ho a la pràctica. Pere va dubtar, tot i veure el Senyor no creia que fos ell. I el diàleg de Jesús amb Pere és un exemple del que ha de ser la pregària: més que un espai per demanar el que necessitem, la pregària ha de ser un diàleg confiat amb el Senyor, que ens ajudi a avançar. Déu no ens parla aparatosament amb grans prodigis, sinó en el silenci tranquil del temps de pregària, com el que Jesús tenia sovint amb el Pare. Tampoc el profeta Elies va trobar la veu del Senyor en la impetuositat dels elements, sinó en el ventijol suau, en la discreció de les petites coses —com sentíem en la primera lectura. Déu ens pot dir una paraula en el moment més inesperat. L’evangeli deia que eren passades les tres de la matinada, en una hora en què se suposa que tothom dorm. Nosaltres podem trobar el Senyor en una paraula que escoltem, en una persona que se’ns presenta d’improvís i ens demana alguna cosa, en un petit gest que podem fer sense pensar… El Senyor ens demana que sapiguem estar atents al que passa al nostre voltant, que enmig de la gran feinada que sempre tenim sapiguem parar una mica i retirar-nos a parlar amb ell. Si ho fem, segur que —com a Pere, sempre ens acabarà allargant la mà i dient-nos: «No tingueu por, que soc jo». I això també és una imatge del que el Senyor espera de nosaltres: no només ens hem de preocupar per la nostra salvació, sinó que al mateix temps que fem el nostre procés personal també podem ajudar als altres a fer-lo. Com Jesús va fer amb els deixebles. Que les dificultats que ens toca passar no ens impedeixin d’anar fent el nostre camí per assemblar-nos cada dia una mica més al Senyor.

Homilia del diumenge de la setmana XIX durant l’any / A

Mt 14,22-33 / 1 Re 19,9-13


Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació