«Feu tot el que ell us digui»

La narració de les noces de Canà proclamada en la festa de la Mare de Déu, ens revela la manera com Maria prega i intercedeix en la fe. En aquell banquet on havia estat convidada amb el seu Fill i els altres deixebles, es produí una necessitat: no tenien vi. I ella, detectant aquesta mancança, indicà a Jesús què és el que havia de fer per solucionar-ho. I Ell ho va fer. I no es va limitar només a això: anant encara més enllà també donà indicacions als qui servien: «Feu tot el que ell us digui», el digué. Maria, doncs, és presentada com la intercessora entre Jesús i els qui tenen alguna necessitat, i també com a model de pregària confiada en Jesús, que escolta i atén les pregàries que se li adrecen amb fe.

Però aquell banquet de les noces de Canà no fou tan sols un fet puntual que es produí en la vida de Jesús i Maria, sinó que significa molt més: és el signe d’un altre banquet, el de les noces de l’Anyell. En aquest altre banquet on Crist s’uneix amb la seva Església, Jesús no només converteix l’aigua en vi, sinó que dóna el seu cos i la seva sang a la seva esposa, que és l’Església. L’Eucaristia que estem celebrant ja és penyora d’aquest altre banquet més gran en el què Déu s’uneix a la humanitat. I ho celebrem d’una forma més concreta fent memòria de la Mare de Déu sota l’advocació de la Mercè. És a dir: contemplant el paper de Maria des de la perspectiva d’aquella que té la potestat de detectar allò que ens passa, i també ens pot alliberar de qualsevol forma de mal o d’esclavatge.

Quedar-se sense vi en ple convit, és una de les pitjors coses que li pot passar a un servent. I a nosaltres: què ens passa? Tots ens hem trobat en algun moment amb al sensació que ens falla allò que és fonamental, o que necessitem una ajuda de més amunt per poder tirar endavant. O bé que no tenim forces per afrontar allò que ens ha tocat de viure i que no podem controlar. O bé encara, que sense voler, hem caigut presos d’alguna de les formes sota les quals se’ns pot presentar el mal, com poden ser addiccions o mals costums dels quals no sabem com sortir-nos-en. Però l’evangeli d’avui ens dóna una pista de com fer-ho: Maria, que se n’adona de les nostres necessitats més íntimes, ens consola, i ens dirigeix cap a Jesús perquè puguem alliberar-nos de qualsevol forma de submissió al mal: «Feu tot el que ell us digui», ha estat el seu consell d’avui. Perquè la paraula de Jesús que escoltem cada cop que seiem al banquet de l’Eucaristia va dirigida sempre al nostre cor en el nostre moment actual, i ens dóna sempre aquella paraula que necessitem per fer un pas endavant i caminar decidits cap al nostre destí, que no és altre que la plenitud del Regne de Déu que ens té preparat per cadascun de nosaltres. Que l’exemple de Maria i la seva intercessió ens hi ajudin.


Mare de Déu de la Mercè.

Jo 2,1-11.

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació