L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat.
Hi ha una relació entre l’interior i l’exterior de la persona: «L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat». Però ens podríem preguntar: Com hi ha entrat aquest tresor en el seu interior? O encara: En què consisteix, aquest tresor? El tresor que la persona bona té a dins és la paraula de Déu. Qui ha escoltat la paraula Déu, l’ha guardat en el seu interior, l’ha meditat i després l’ha traduït en actes en la seva vida, té un tresor en el seu interior. I per això s’assembla a l’arbre bo que dóna fruits bons, perquè els seus fruits són les bones obres que fa inspirades per la paraula que havent romàs en el seu interior, l’ha dut a fer allò que és millor en cada moment.
La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, és el paradigma ideal d’aquesta persona va escoltar aquesta paraula, la va acceptar, la va meditar, i li va donar vida. Maria va donar el millor fruit que podia donar el millor arbre bo: Jesucrist, Salvador del món. I ell és aquesta paraula que nosaltres escoltem de part de Déu en la celebració litúrgica. Aquí és on Déu ens parla perquè omplim el nostre interior d’aquell tresor que comentava l’evangeli, d’aquell tresor que imitant l’exemple de la Mare de Déu ens permetrà fer bones obres per inspiració de la paraula divina que ens hauria d’omplir completament.
Igual que Déu és coherent amb ell mateix, també hi hauria d’haver una coherència entre el nostre interior i el nostre exterior. Nombroses vegades a l’evangeli Jesús ens prevé contra la hipocresia o la falsedat, i ens convida a ser persones autèntiques, transparents, sense diferències entre el dins i el fora. I això no és només a nivell personal, sinó també comunitari, com a Església: nosaltres, que fent servir l’expressió de St. Pau a la primera lectura, “participem del mateix pa que és comunió amb el cos de Crist”, «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos», un cos que també hauria de tenir coherència entre el seu interior i el seu exterior. L’Església és aquella casa fonamentada sobre la roca del Crist, i nosaltres som les pedres vives que la formem. I l’evangeli ens convida a fer aquest esforç a cadascú perquè la casa es mantingui ferma, un esforç que es tradueix en intentar trobar aquesta coherència, aquesta comú unió entre nosaltres, que només es pot aconseguir estimant, comprenent, i duent a terme tot allò que brolla després d’haver escoltat la paraula de Déu, i d’haver-la posat en el nostre interior com si fos un veritable tresor. Que la celebració d’aquesta eucaristia ens encoratgi a buscar sempre aquesta autenticitat, perquè entre tots contribuïm a mantenir ferm l’edifici de l’Església.
Dissabte XXIII durant l’any / II – Sta. Maria en Dissabte
