Hem de tenir fe.
La trobada de Jesús amb el pare del noi epilèptic que acabem d’escoltar, és el primer que li passà a Jesús quan baixà de la muntanya després d’haver-se transfigurat davant dels deixebles. Els tres evangelistes coincideixen en aquesta seqüència: Jesús parla amb Aquell qui per definició no té límits, i de cop i volta es troba de cara amb les limitacions de la condició humana: els deixebles que havien tingut por, que no havien pogut lluitar contra el mal que s’havia instal·lat en aquell noi, i els límits de la gent en general a qui els costava entendre tot allò que passava. Però encara que el Senyor primer es contrariés i subratllés la manca de fe dels qui eren allà, valorà que almenys un home hagués tingut fe i per això guarí el noi epilètic. I amb tota la paciència i estimació tornà a indicar un cop més a tothom quin era el camí: tenir fe. «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». És evident que el Senyor no volia que els seus deixebles anessin movent les muntanyes de lloc; però la força de l’expressió era per indicar-los que allò que li veien fer en la seva vida terrena no era una simple demostració de poder, sinó una ajuda per aprofundir els misteris insondables de la seva filiació divina i de la seva missió redemptora; misteris que després els deixebles tindrien la missió de transmetre, tot i haver dubtat primer.
Al costat oposat de la manca de fe dels deixebles i la gent, però, tenim l’exemple de la mare de Déu. Ella, en continuïtat amb el model d’Abraham que obeí Déu sense tenir cap certesa del que passaria, és la realització més perfecta del què vol dir tenir fe, del què vol dir respondre amb la pròpia vida a allò que Déu ens ha revelat i ens demana.
I tots aquests exemples units, a nosaltres ens conviden a interrogar-nos sobre la nostra fe. Encara que Déu no hagi obrat a través nostre cap guarició miraculosa, quan ens trobem amb una dificultat de la vida, quan veiem que el mal ha ocupat el lloc del bé, o que en el nostre interior no hi ha el que hi hauria d’haver, o fins veiem que allò que ens ocupa no ens fa cap bé… sabem acudir al Senyor com el pare del noi epilètic, perquè Ell actuï en nosaltres? I més enllà, com a col·lectiu de creients: quan ens passa com Jesús que veiem la distància tan gran que hi ha entre allò que creiem i la indiferència o desconeixement que tenim al nostre voltant… ens desanimem? O plens d’esperança ens ho prenem com un repte que necessita la nostra fe i implicació per assolir-lo? En tots dos casos, ens és útils el consell que avui donava el Senyor als deixebles: hem de tenir fe. Res no és impossible si deixem aquest do de Déu s’instal·li en un lloc central de la nostra persona. Que els exemples que hem escoltat i la gràcia que ara rebrem, ens ajudin a ser un testimoni de fe per als altres.
Dissabte XVIII durant l’any – Sta. Maria en Dissabte
