El que Déu vol per a cadascú de nosaltres és que ens salvem.
Sembla ser que, en la societat de Jesús, el qui solia arribar tard al casament era el nuvi. I era així perquè les famílies, per tal que es vegés la importància que donaven al matrimoni, allargassaven artificialment les negociacions del contracte matrimonial de tal manera que el nuvi solia arribar quan els convidats ja havien begut força… I Jesús ho aprofita per posar-ho com a exemple del què pot passar a la fi dels temps: quan serà, la fi del món? li havien preguntat els deixebles. Jesús no els ho diu, però els respongué amb exemples com el d’avui per dir-los que no se sap, però que cal estar vetllant i atents perquè quan passi no ens agafi desprevinguts. Però com sol passar amb les imatges bíbliques, el text té a més una gran riquesa de contingut simbòlic. El nuvi és també la imatge de Jesús que es reuneix amb la seva Església, representada per les deu verges. I com que l’Església és una societat plural en la que tothom hi cap, en aquest grup n’hi pot haver d’assenyats i de desassenyats, hi pot haver els qui alimenten la llum de la fe (representada per l’oli de les torxes) i els que no. Però paradoxalment, totes s’adormen: tant les assenyades com les desassenyades; perquè tothom ha de passar per la mort, que és la nostra fi del món concreta. Quan arriba el nuvi —simbòlicament quan ressusciten, ho fan totes, les unes i les altres, perquè la salvació de Déu és per a tothom. Però com que hi ha el risc de quedar-se fora del banquet del Regne, la paràbola fa una crida a proveir-se d’oli, a preparar-se interiorment, no fos cas que quan arribi l’hora —tot i haver ressuscitat, acabéssim no entrant al convit per falta de preparació.
Per a nosaltres, cristians, l’Eucaristia com la que estem celebrant ja és una anticipació i una penyora d’aquest convit. Aquí és on ens reunim amb el Senyor que ens parla al cor de cadascú, i aquí és on rebem la seva gràcia a través del pa i del vi que són la seva presència.
I la paràbola de les deu verges que hem escoltat, és el que el Senyor vol dir-nos avui a cadascú: ens demana que estiguem preparats. No només per si arriba la fi del món, sinó per quan arribi la nostra hora. I no només per quan arribi la nostra hora, sinó per poder ser útils ja des d’ara en la construcció d’aquest Regne que el Senyor ens prometé, i que anem construint tots nosaltres a través de les nostres bones obres fetes amb amor. La paràbola que hem escoltat és per a nosaltres una invitació a vetllar i estar a punt, però també a cultivar-nos interiorment, a fer créixer sempre la nostra fe. I en definitiva és una crida a fer la voluntat de Déu, ja que el que Déu vol per a cadascú de nosaltres és que ens salvem. No es tracta de fer grans prodigis ni miracles, simplement de fer allò que ens toca amb esperit de servei i amb estimació. Si tot el que fem ho fem amb l’esperit que Jesús ens va ensenyar, ben segur que no només estarem a punt per entrar al convit, sinó que ens hi rebran amb alegria.
Divendres XXI durant l’any.
