Depèn de cadascú de nosaltres que continuem fent viu i present el Senyor en el món.
Quan els pares de Jesús el dugueren al temple per presentar-lo al Senyor, tal i com establia la Llei de Moisès per als fills primogènits, l’evangelista ens explica que es produïren un parell de trobades: la primera amb l’ancià Simeó —que vam llegir ahir, i la segona amb la profetessa Anna, que acabem d’escoltar. Totes dues trobades tenen un gran fons de contingut. Però així com de la trobada amb Simeó se’n donen molts detalls, i fins el diàleg que van tenir ha passat en forma de càntic a la litúrgia, és curiós que de la trobada amb Anna no se’n destaca cap element ni se’n dóna cap detall: el text ens parla d’Anna, ens diu que era una profetessa, que era filla de Fanuel i de la tribu d’Aser, que era vídua i tenia vuitanta-quatre anys, i que vivia dedicada al culte al Senyor. I que després de trobar Jesús va donar gràcies a Déu i no en deixà de parlar «a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida». Però de la trobada en si, no en diu res. Potser, en el fons, és una manera de subratllar el que té més importància, que és precisament el fet de trobar-se amb Jesús. El pas de Jesús per la vida d’algú produeix un abans i un després, i en té unes conseqüències, com també destacava St. Joan en la primera lectura, en relació als destinataris de la seva carta: «Us he escrit a vosaltres perquè heu conegut aquell qui existeix des del principi». «Us he escrit a vosaltres perquè [s’entén, a partir de la trobada amb Jesús i d’haver-lo escoltat] sou valents i heu vençut el Maligne per la Paraula de Déu que teniu en vosaltres». I continuava explicant que “en aquest món que passa” el que compta no és satisfer els propis desigs sinó “complir la voluntat de Déu”, una voluntat que podem conèixer a través del nostre encontre freqüent amb el Senyor, és a dir, de la trobada amb Jesús.
En aquests dies de l’octava de Nadal i fins al dia de l’Epifania en què celebrarem la gran manifestació del Senyor, la litúrgia ens va mostrant de diferents maneres com el Senyor es va trobant amb diferents persones. I avui hem vist com ho feia amb Anna de forma humil i discreta en les formes, però molt punyent i profunda en el fons, ja que després de la trobada Anna no podia deixar de parlar-ne.
I aquesta trobada que un dia es produí en Anna i després en qui fossin els destinataris de la primera carta de St. Joan, pel misteri de l’Encarnació avui es produeix en nosaltres. Perquè en cada celebració Déu s’ens continua fent present i ens continua parlant amb el nostre llenguatge, d’una manera que el puguem entendre. I encara també pel misteri de l’Encarnació, Déu també s’ens continua fent present en cada persona: en els qui formen part de la nostra vida, en les persones que trobem, o les persones més vulnerables; tothom ens pot fer present el Senyor a qui cal acollir i escoltar, i a qui cal servir. Però encara hi ha una cosa més important: cadascú de nosaltres també podem fer present Déu en el món. A través d’allò que fem i diem, d’allò que som, de la nostra feina, a través de qualsevol aspecte de nosaltres mateixos i en les nostres petites trobades amb els altres de la vida quotidiana, podem facilitar als altres una trobada amb el Senyor. I això ens demana responsabilitat i autoexigència. Anna va esperar tota una vida per trobar-se amb el Senyor; però nosaltres, que ja l’hem conegut en la persona de Jesús i que el tenim a l’abast de tantes maneres, no hem d’esperar tota una vida a que ens vingui a trobar o a que ens arribi una oportunitat per actuar: ja ho podem fer des ara mateix. Jesús ens demana que siguem ja des d’ara aquell canvi que voldríem veure en el món, que encarnem amb la nostra vida el seu voler i les seves virtuts. I que ho fem sense dilació.
Finalment, podem comentar un darrer aspecte. La profetessa Anna, carregada d’anys, també pot simbolitzar aquest poble antic i esgotat que esperant i esperant va acabar donant-nos un Salvador. Avui, també moltes persones veuen l’Església com una cosa antiga i caduca, o fins esgotada, que ha perdut el sentit de la seva existència. Però no es tracta d’esperar, sinó d’actuar: depèn de cadascú de nosaltres que continuem fent viu i present el Senyor en el món, perquè el Senyor pugui actuar a través nostre. La celebració del Nadal ens convida un any més a meditar sobre el Misteri de l’Encarnació, i a fer present Déu en el món; demanem, com a fruit d’aquesta Eucaristia i d’aquestes festes, que en sentim un cop més l’impuls, i l’aprofitem.
Homilia del dia 30 de desembre – 6è dins l’octava de Nadal
1Jo 2,12-17 / Lc 2,36-40
