Podem fer que Déu es faci present als altres a través nostre.

 

En temps de Jesús es creia que el profeta Elies tornaria per tal de preparar el poble per a la vinguda del Messies. Era una creença inspirada en el darrer anunci del darrer llibre dels profetes, el profeta Malaquies, que citava la primera lectura del Siràcida: «Diu l’Escriptura que estàs a punt per venir, [Elies], quan serà l’hora, a calmar la indignació de Déu abans no esclati, i fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills». En aquesta cita, l’expressió “quan serà l’hora” es referia “al dia del Senyor” del text original, un dia indefinit en el temps en què Déu hauria d’intervenir a favor del seu poble. Era un dia esperat com un dia de victòria contra els enemics, un dia de salvació; però també en d’altres passatges de l’Antic testament se’l cita com un dia de càstig terrible per als qui no han estat fidels a l’aliança de Déu. I com que els deixebles de Jesús havien sentit als Mestres de la Llei parlant d’aquest dia i d’aquesta nova vinguda d’Elies, li pregunten a Jesús sobre aquesta qüestió tot baixant de la muntanya on l’havien vist transfigurar-se i parlar amb Elies. I Jesús no ho va desmentir: «És cert que Elies havia de venir a preparar-ho tot, però jo us asseguro que ja ha vingut, i que en lloc de reconèixer-lo, l’han tractat com han volgut», deia en l’evangeli. I si Elies havia de venir i era cert que en realitat ja havia vingut, els deixebles no el pogueren associar amb ningú més que amb Joan Baptista. «Llavors els deixebles comprengueren que els parlava de Joan Baptista», deia el text. Perquè Joan Baptista començà la seva predicació parlant del “Regne del cel” però equiparant-lo amb “el judici que s’acosta”, és a dir, amb aquella vinguda definitiva del Senyor que estava en línia amb la predicació de l’Antic testament: «Convertiu-vos, que el regne del cel és a prop», deia. I Jesús havia començat la seva predicació amb les mateixes paraules. Però més endavant Joan Baptista va evolucionar, sobretot sentint parlar de Jesús i dels prodigis que obrava guarint malalts i donant vida amb la resurrecció dels morts. I per això va enviar uns deixebles a preguntar-li si el Messies era ell, o n’havien d’esperar un altre. I Jesús li confirmà que era ell, però que el seu messianisme era diferent del que s’imaginaven: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu [deia Jesús]: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova». El messianisme de Jesús consistia a guarir i donar vida, i no pas en el messianisme escatològic que s’imaginaven de la ira o l’extermini dels enemics del poble escollit.

Si la litúrgia ens ha fet viu i present aquest text avui, és perquè en la primera part de l’Advent que avui acabem hem anat aprofundint en la segona vinguda del Senyor, de la qual no en sabem ni el dia ni l’hora però que Jesús ja anuncià començant una nova era, uns nous temps que algun dia culminaran amb la vinguda definitiva del Senyor en glòria i majestat. 

Però pot ser que aquest moment de la història del qual Joan Baptista en començà a parlar i que ja començà a esdevenir-se amb Jesús, a nosaltres ens soni molt llunyà, en les dues direccions. Ens queda llunyana en temps passats la primera vinguda del Senyor, i incerta en temps futurs la segona. Però encara que això sigui així, tots nosaltres també hem rebut en primera persona l’anunci de la Bona Nova del Regne de Déu que ja ha començat, i hem rebut també la missió d’anunciar-lo i de viure’l. I no podem fer com si no l’haguéssim sentit. Tots nosaltres també estem cridats a sembrar al nostre voltant aquells valors que Jesús proclamà i que avui hem sentit sintetitzats en les paraules de la primera lectura: «fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills», i els fills amb els pares. En altres paraules: tots nosaltres també estem cridats a preparar els camins del Senyor estimant, sembrant al nostre voltant els valors del Regne del cel i tot allò que sabem que és agradable a Déu. És així com podem contribuir des del nostre lloc a anunciar i fer créixer el Regne de Déu, i a fer que Déu es faci present als altres a través nostre. Que la celebració de l’Advent ens ajudi a trobar la manera com cadascú, des del nostre lloc, podem fer-ho. 


Dissabte de la setmana II d’Advent

Sir 48,1-4.9-11 / Mt 17,10-13

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació