Hem de vigilar per no pensar-nos que el que és dolent, és bo.
L’evangeli d’avui ens descrivia la manera com el bé i el mal estan barrejats i conviuen en la vida real. Ho ha fet a través de la imatge del jull que ha estat sembrat enmig del blat posteriorment, de tal manera que tots dos creixen junts i barrejats; tant, que no es pot treure l’un sense fer malbé l’altre. Per això cal deixar-los créixer junts encara que no tot sigui bo, i després ja es farà la tria. Aquest escenari que ens explicava Jesús en el que el bé i el mal creixen barrejats i que es donava en la societat que ell va conèixer, no era res de nou. Tirant enrere sis o set segles, era el que passava en temps del profeta Jeremies, de qui ens ha estat proclamada la primera lectura: aquella gent, per bé que tenien el desig i la necessitat d’anar al temple a lloar el Senyor, cometien una llarga llista de barbaritats: «Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu perfums a Baal, seguiu d’altres déus, que mai no havíeu conegut, [—els deia] i després veniu a presentar-vos davant meu en aquest temple que porta el meu nom» com si no passés res… Tenien el mal tan integrat que es pensaven que tot allò ja estava bé. Però el profeta els advertia de part del Senyor dient-los que no n’hi havia prou de tenir la bona intenció d’anar al temple per lloar-lo, si això no anava acompanyat després d’un desig de conversió, de bones obres que certifiquessin la netedat de cor: o es feia el bé, o es feia el mal; però no s’havien de confondre ni deixar-se enganyar pel maligne.
I si ara tirem endavant i ens situem al segle IV de la nostra era, en temps del màrtir St. Cugat que avui celebrem, tornem a trobar el mateix escenari: el bé i el mal tornaven a estar barrejats fins a tal punt que la guerra i la violència es consideraven bones per resoldre els problemes. Van ser diversos els emperadors romans no van saber veure el missatge cristià com una cosa bona, ni per a les persones individuals ni per la societat, i es va plantejar l’extermini de cristians com la millor solució. Aquí és on St. Cugat morí donant el seu testimoni, i fent-nos veure que ell sí que tenia clara la diferència entre el que és bo i el que és dolent: malgrat les dificultats i la controvèrsia, es va mantenir ferm en la seva fe fins al punt de donar la vida.
Tirem ara vint segles endavant. Avui, més de dos mil anys més tard d’aquell dia que Jesús explicava als seus contemporanis com el mal i el bé creixen junts, la barreja del bé i del mal continua existint com si no hagués passat res en tot aquest temps. El blat i el jull continuen creixent junts també en el camp de la nostra societat, i als cristians ens toca fer un esforç continu no només per distingir-lo sinó també per no confondre’ns, i sobretot per donar testimoni de la nostra fe amb les nostres vides. Per bé que plantem coses bones, hem de conviure amb les dolentes, i hem de vigilar per no pensar-nos que el que és dolent, és bo. És un esforç diari, que requereix atenció i convicció. És el sentit de la petició del “i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal” que el Senyor ens va ensenyar a demanar quan preguem. És el que ens demana la tensió que existeix entre el bé i el mal, que d’alguna manera també ens ajuda a créixer amb fermesa, sempre i quan estiguem atents i sapiguem no sucumbir a les seduccions del mal o al que no estigui d’acord amb allò que Jesús ens demana i ens ensenya —malgrat sigui una manera de fer general. Que l’exemple de St. Cugat ens ajudi a donar testimoni amb el nostre dia a dia com a creients.
Dissabte XVI durant l’any / II – St. Cugat
