Per veure amb els ulls de Déu, necessitem la mirada neta d’un cor senzill i pur.
«Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos», deia Jesús. Efectivament, al llarg de tota l’escriptura podem veure la preferència de Déu per aquells que són més senzills, que tenen un cor simple i disposat per acollir, més que no pas per aquells que estan massa plens de si mateixos i —com que ja es pensen que ho saben tot, no tenen lloc per a Déu. I el coneixement de qui és Jesús en relació amb el Pare és una d’aquestes coses que els savis i entesos del temps de Jesús no arribaven a veure, com també apareix nombroses vegades al llarg de l’evangeli. És una constant que es repeteix al llarg de tot el text: des dels pastors —que tot i ser els més humils i senzills del seu temps van reconèixer a Jesús només néixer, fins als nombrosos passatges on els escribes i els fariseus no fan res més que buscar excuses per no sortir de la seva zona de confort abans de reconèixer a Jesús com al Messies.
I avui, aquesta disjuntiva ens és plantejada a nosaltres perquè puguem examinar qui som: creiem que ja ho sabem tot en relació a Déu i és difícil que res no ens sorprengui, o tenim el cor com el d’un infant, obert a rebre tot allò que Déu ens vulgui revelar a cada moment?
Per veure amb els ulls de Déu, necessitem la mirada neta d’un cor senzill i pur. Aquesta és la invitació que avui ens fa l’evangeli: deixar-nos interpel·lar per la senzillesa de Jesús per poder veure Déu, per poder mirar els altres amb els ulls de Déu. I també per ser conscients que només amb la nostra força i els nostres mitjans no podem aconseguir allò que és més important: la nostra salvació, la salvació que Déu ens vol donar però que només podem obtenir acollint la seva gràcia. És una actitud davant la vida: no vencerem amb la llei del més fort, sinó amb la de l’amor, aquell amor que primer hem rebut de Déu i dels altres i que després hem de retornar amb les nostres accions. L’amor que podem donar als altres amb les nostres accions quotidianes si fem nostres els gestos i les paraules de Jesús, i si mirem de ser una imatge de la seva senzillesa. L’evangeli d’avui, doncs, ens esperona a ser senzills —que no vol dir simples: ens anima a estar oberts a allò que Déu ens vulgui demanar, a escoltar-lo a través dels altres, a no creure’ns que ja hem arribat enlloc i a viure amb agraïment allò que ens Déu vulgui donar i demanar a cada moment, com feien les persones senzilles del temps de Jesús que es deixaven tocar el cor per Ell. Visquem-ho amb alegria i de forma confiada, com ho era la pregària que avui Jesús adreçava al Pare i que també ens podem fer nostra: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós».
Dimecres XV durant l’any
