Els valors del Regne del cel haurien de passar per davant de les nostres diferències
Acabem d’escoltar com els fariseus van intentar comprometre Jesús amb la qüestió del matrimoni i el divorci. Era una tema delicat, perquè la Llei de Moisès permetia a l’home divorciar-se de la dona si trobava en ella alguna cosa reprovable. I el problema venia de la interpretació que en feien els diferents grups socials: uns pensaven que qualsevol motiu ja era suficient per justificar el divorci, i d’altres creien que calia un motiu més greu o important, com seria l’adulteri. Els fariseus volien forçar Jesús a posicionar-se en alguna de les parts, però Jesús els va sorprendre: no només descarta el divorci, sinó que posa l’home i la dona al mateix nivell. La dignitat del matrimoni estava per damunt de la qüestió que li havien plantejat. I encara va més enllà. Hàbilment, va conduint la conversa i acaba parlant de la importància del Regne de Déu: n’hi ha que fan l’opció de no casar-se com un signe de la vida definitiva en el Regne del cel. Calia haver rebut un do de Déu, per acceptar-ho.
La unió entre l’home i la dona constitueix la primera forma de comunió entre les persones (GS, 12), i potser per això tota l’Escriptura pretén explicar-nos la relació de Déu amb el seu poble en clau esponsal. Però així com en l’Antic Testament el Pare està representat per l’espòs i el poble per l’esposa, en el Nou Testament el Crist ja és la unió de les dues naturaleses, la humana i la divina. A l’Antic Testament la dona surt del costat de l’home, però en el Nou Testament el que brolla del costat del Crist és la sang i l’aigua: una imatge dels sagraments del baptisme i de l’eucaristia. Cada vegada que ens acostem a la taula de l’Eucaristia, doncs, rebem un cop més aquella gràcia de Déu que ens permet d’estar en comunió amb Ell i amb tot el poble de Déu, i ens és a l’hora una anticipació de l’heretatge que ens ha promès, i que ja hem començat a viure ara.
És la nostra responsabilitat, doncs, que aquest do tan gran no es quedi només en un moment bonic d’intimitat amb Déu, sinó que es tradueixi en la nostra manera de viure. Si estem de veritat en comú–unió amb Déu i amb els germans, els valors del seu Regne haurien de passar per davant de les nostres diferències, siguin pel motiu que siguin. Els cristians hauríem de treballar sempre per fer créixer l’esperit de fills que el Pare ens ha donat, portant a les persones que tenim al voltant l’amor de Déu, la fraternitat, la pau, i tots aquells dons que de Déu hem rebut. Perquè serà així com enfortirem la comunió entre nosaltres, i contribuirem a fer present el Regne del cel ja aquí a la terra. Que el pa de la seva paraula que ara rebrem ens ajudi a anar-nos transformant en allò que Déu vol de nosaltres, per tal que un dia arribem a ser en Crist un sol cos i un sol esperit.
Homilia del divendres de la setmana xix / ii
