Estem convidats a ser llevat en pa del nostre món
Per què la gent creia en Jesús i l’anaven a buscar? Tenia alguna cosa que els atreia, però ni ells mateixos no sabien què era? O com l’evangelista posa en boca de Jesús, hi anaven perquè el dia abans havien menjat tant com havien volgut? (recordem que la perícopa d’avui és la continuació del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, que vam llegir diumenge passat). Sigui com fos, Jesús els estava obrint un nou horitzó, i estaven desorientats: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?», li preguntaven. Unes preguntes semblants les hauríem pogut plantejar dels israelites després de la sortida d’Egipte: En què creien, en veritat? Després que Déu els hagués donat el bé infinitament superior de la llibertat i la terra promesa, tot el que van saber fer va ser queixar-se perquè no tenien menjar? Sabien realment on eren? La resposta ens la dona St. Pau en la segona lectura: La persona que ha conegut de veritat a Jesús, i ha cregut en ell, experimenta un canvi tan radical en la persona, que ja no pot continuar vivint com vivia. Creure en Ell, –segons ens ha dit el mateix Jesús en l’evangeli– és la única cosa que hem de fer. Perquè si creiem de veritat en ell, el nostre esperit i la nostra manera de pensar queden totalment renovades, i comença una vida nova. Això és el que els hauria calgut als antics israelites, i als primers cristians.
En continuïtat amb l’antic poble jueu que va rebre el do del mannà, els cristians hem rebut com a autèntic pa del cel a Jesús, el seu Fill unigènit. Ell és «el pa que dóna la vida», és aquest autèntic pa del cel que sacia la gana i treu la set. Però a diferència del pa que havia rebut l’antic poble d’Israel, el pa de la seva paraula no és un pa que menjant-lo ja ho hem fet tot. Escoltant la seva paraula, rebem una llavor que després hem d’anar regant i cuidant perquè arribo a donar fruit. En altres paraules: Déu ens ha donat tot el que necessitem, i també ens ha donat la llibertat; i perquè puguem arribar a tenir el que ens cal hi hem de posar de la nostra part, però treballant en la direcció que ell ens demana. Aquest misteri és el que s’acompleix en l’Eucaristia: la nostra reunió amb el Senyor és un espai privilegiat en el que rebem el mannà de la seva paraula, que se’ns actualitza cada dia a cadascun de nosaltres; però després hem de ser nosaltres els qui, amb la fe, alimentem aquesta llavor fins perquè creixi i doni fruit.
Per què creiem en Jesús, i l’anem a buscar? Som com els antics israelites, que ho feien per pura necessitat material? Som com els contemporanis de Jesús, que ho feien per curiositat, o empesos per l’atracció de la novetat? O creiem en ell i l’anem a trobar perquè la seva paraula ja ha començat arrelar en nosaltres (en altres paraules: perquè ja tenim aquella fe que el mateix Jesús demanava?). Siguin quins siguin els motius de cadascú, avui l’evangeli ens convida a preguntar-nos per la nostra fe. La nostra fe consisteix en anar complint meticulosament una sèrie de pràctiques o a seguir un codi de conducta, com podien fer els antics israelites? O bé hem de descobrir de nou que la força que tenim com a Església rau en el fet que creiem en Jesús, i el seguim? Pel sol fet de dir-nos cristians, tots tenim un compromís de vida. Cadascú l’exercirà en el grau i mesura que consideri, però tots estem convidats a ser llevat en pa del nostre món. Déu ens ha donat Jesús, i en l’Eucaristia rebem un cop i un altre el seu cos i la seva paraula; però després ens toca a tots i cadascun de nosaltres tenir fe, per anar-la assimilant, i fer que transformi les nostres vides. Perquè en la mesura que ens deixem transformar per Ell, també nosaltres anirem transformant el món a través dels qui tenim al costat. Serà així com complirem el que Jesús ens demanava en l’evangeli d’avui: «No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna». Que la celebració d’aquesta Eucaristia ens hi ajudi.
Homilia del diumenge xviii durant l’any / B
