El que el Senyor vol de nosaltres és que siguem feliços
El passatge de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat està situat a la darrera etapa de la vida de Jesús, just abans que entrés a Jerusalem per darrer cop abans de la seva passió i mort. Per entendre’l bé, cal tenir present que l’evangeli de St. Lluc va ser escrit cap a finals del segle I, molt després dels fets que narrava. I quan aquest text fou escrit, Jerusalem ja havia estat destruïda pels romans, com a conseqüència de la dura repressió que patí l’any 70. Per tant, l’evangelista fa una barreja, i al mateix temps que explica la darrera etapa de Jesús fa una interpretació del que havia passat: potser la destrucció de Jerusalem va ser una conseqüència de no haver reconegut a Jesús com a Messies. Perquè si Jerusalem se n’hagués adonat que el Senyor estava dins seu hauria estat feliç, i les coses ja haurien passat d’una altra manera. Per tant, la conclusió és clara: tenir el Senyor a dins, dóna la felicitat.
La litúrgia ens presenta aquests textos justament ara, que estem als darrers dies de l’any litúrgic. Diumenge vinent, amb la festa de Crist Rei, acabarem un cicle i en començarem un altre amb l’Advent. I els finals de cicle, sempre són moment de reflexió i bones ocasions per recordar el què és més important. A més, la proclamació d’aquesta lectura s’escau el dia en què fem memòria de la presentació de la Mare de Déu, i això ens convida a relacionar aquest text amb Maria: ella il·lustra millor que ningú què vol dir ser feliç per causa de tenir el Senyor en l’interior: Acceptant la proposta de l’Àngel, escoltant la paraula de Déu i meditant-la en el seu interior, Maria va experimentar aquella felicitat que està per damunt de tots els fets que ens puguin ocórrer, bons o dolents. I nosaltres, ara, en aquesta Missa, hem escoltat la paraula de Déu, i combregant rebrem el Senyor en el nostre interior, perquè aquesta paraula actuï en les nostres vides.
El que el Senyor vol de tots i cadascun de nosaltres, és que siguem feliços. Però que ho siguem d’una manera real, profunda. No que, simplement, les coses ens vagin bé o que estiguem contents; si ho estem i ens hi van, millor. Però la felicitat entesa en un sentit més profund i cristià, és aquella pau interior que podem assolir independentment dels fets externs i les circumstàncies adverses. Com li va passar a Maria. Déu té un designi sobre nosaltres, que està per damunt dels esdeveniments concrets que ens toqui viure, i és que siguem feliços. I ho serem si tenim el Senyor a dins. I això no vol dir només ser cristià de nom, o rebre els sagraments de forma regular; vol dir deixar-nos interpel·lar per la seva paraula, per tot allò que ens va dient un dia i un altre a través de la pregària i els germans, i deixar que les nostres vides es vagin transformant per assemblar-nos a ell, seguint l’exemple de la Mare de Déu. Que la celebració d’aquesta eucaristia ens ajudi a ser-ne conscients, i a apropar-nos-hi.
