Pregar sempre i tenir més fe, els consells de l’evangeli per al món present
Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que conté. Començava així: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió. Deia: «quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta, es pot interpretar en un doble sentit: per una banda, es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis sentits; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació, i la pregària contínua, la pregària perseverant que l’evangeli ens volia ensenyar, és aquest diàleg continu amb Déu que hem de tenir per alimentar-la i per fer-la créixer.
L’eucaristia és aquest lloc on estem en contacte amb la paraula de Déu de forma viva: quan ens reunim en el nom de Jesús, com ara estem, la seva paraula esdevé per a nosaltres la manera com Jesús ens parla per establir aquest diàleg permanent amb ell. I el podem continuar sempre que vulguem: a través de la seva paraula, en l’Eucaristia, el Senyor sempre ens dirà alguna cosa. Avui, a més, la casualitat ha fet que aquest evangeli coincideixi el dia en què celebrem la memòria de Sta. Gertrudis, una mística i teòloga benedictina alemanya de l’edat mitjana. Ella, com tots els místics, va experimentar d’una manera més intensa aquesta unió íntima amb el Crist a la que tots estem cridats, i a la qual s’arriba a través de la pregària perseverant que ens ensenyava l’evangeli.
De res serveix, però, dialogar amb el Senyor i pregar contínuament de forma perseverant, si després això no té una traducció en la pròpia vida. La paràbola de la vídua pobra —o del jutge sense entranyes, ens ensenya també que les coses no són sempre com haurien de ser. I si nosaltres ens sentim cridats a progressar espiritualment cada dia més, seguint l’exemple dels sants místics, hem d’examinar-nos contínuament per no caure en els paranys del mal. Per això tots ens hauríem de preguntar sobre la la nostra autenticitat: no devem estar fent com el jutge de la paràbola, que sense adonar-se’n, feia al revés del que s’esperava d’ell? I si pel contrari som dels que estem perjudicats per la mala acció dels altres: estem perseverant en l’oració com feia la vídua? O, pel contrari, responem amb odi i males maneres? «Pregar sempre, sense perdre mai l’esperança» i tenir més fe, continuen essent els consells de l’evangeli per al nostre món present.
