L’Advent ens recorda que Déu pot arribar a la vida dels altres a través nostre
En la primera lectura sentíem com el missatge del profeta Isaïes no podia ser més optimista i positiu: hi ha un Déu que vetlla per nosaltres, que ens escolta, que ens guia, que ens dóna tot allò que necessitem i que guareix les nostres ferides. I encara que el món sigui inestable i estigui ple de dificultats, aquest Déu sempre es compadeix del seu poble i el salva. I en l’evangeli hem vist materialitzada aquesta ajuda que ve de Déu en la figura de Jesús: ell és el qui —trepitjant el terreny, es compadeix del poble, l’escolta, el guia i el guareix. La salvació de Déu ens va arribar de la mà de Jesús, i Jesús va enviar els seus deixebles pel món amb la mateixa missió: fer arribar la paraula de Déu i la seva salvació a tothom, sense distinció.
Ara que som a la primera part de l’Advent, a través d’aquestes lectures se’ns convida a recordar que, més enllà de tot el què veiem, hi ha un destí final que Déu ens té preparat, on totes aquestes promeses es faran realitat. I això passarà siguin quines siguin les dificultats per les que hàgim de passar: per l’antic poble d’Israel a qui Isaïes predicava eren unes, pels contemporanis de Jesús eren unes altres, i per nosaltres són encara unes de diferents. I passi el què passi, cada any torna l’Advent per recordar-nos justament això: que no hem de perdre l’esperança, que el Senyor ha vingut i ve a nosaltres per a salvar-nos, i que la història s’acabarà sempre bé.
Aquest record que alhora és un anunci joiós, com a cristians estem cridats a intentar reproduir-lo en les nostres vides. Aquells deixebles enviats pel món per Jesús avui som nosaltres, i per tant, som nosaltres qui tenim la missió de portar un missatge de pau i d’esperança al nostre proïsme. I ho hem de fer amb la nostra vida i amb els nostres fets. L’abat St. Sabes, la memòria del qual avui celebrem, ho va fer donant-se completament a Déu com a monjo, retirant-se al desert a dur una vida d’oració, amb l’autenticitat d’una vida santa. Més enllà de les dificultats que degués tenir, prevalia més el seu desig de Déu que no pas la pròpia voluntat. I nosaltres, quina mena de deixebles som? Les paraules que pronunciem, anuncien el Regne de Déu? Allò que hem rebut, ho donem gratuïtament? Les nostres obres, contribueixen a guarir les ferides dels altres? Déu vetlla per tothom, però ho fa a través de les nostres mans. Déu escolta a tothom, però ho fa a través de les nostres oïdes. Déu es compadeix de tothom, i per això ens envia a pronunciar una paraula d’esperança als qui tenim a la vora. L’Advent ens recorda que Déu ve a les nostres vides de moltes maneres, però sobretot també ens recorda que pot arribar a la vida dels altres a través nostre: per això hem de vetllar el què fem i el què diem; i per això fer néixer Jesús dins nostre cada dia, hem de fer realitat el Misteri de Nadal en nosaltres. Que el començament d’un nou cicle ens sigui ocasió de revisar la direcció, i de contribuir com puguem al projecte de Déu.
Dissabte de la setmana I d’Advent – St. Sabes, abat.
