Viviu sempre contents
«Germans, viviu sempre contents». Així començava el fragment de la primera carta als Tessalonicencs que ens ha estat proclamat com a segona lectura d’avui. I encara que aquesta carta sigui l’escrit més antic de tot el Nou testament, no és d’estranyar que contingui una clara al·lusió a l’alegria perquè l’alegria és un tema que travessa tota la Bíblia: hi apareix com a una actitud pròpia de la vida, com un do que Déu concedeix, com la reacció humana pròpia que sorgeix al veure les obres de Déu, hi apareix unida a l’alliberament i la salvació, i també com una conseqüència de la trobada amb el Senyor. A l’escriptura l’alegria es podueix per l’anunci de la paraula de Déu, acompanya la fe en Jesucrist, i si és autèntica pot aparèixer fins i tot enmig de la persecució, les proves i els sofriments. I en el fragment d’avui és referida com una actitud pròpia del cristià: en aquells primers anys del cristianisme per a molts era un motiu de preocupació la data de la vinguda definitiva del Crist, i el destí dels qui moren abans del seu retorn. I la resposta de Pau és clara: com que no se sap ni el dia ni l’hora, i es produirà en el moment menys pensat, no cal preocupar-se per això. El que sí que és important és viure en una actitud de vetlla, plens de fe, esperança i amor; perquè així, quan arribi el moment, estarem a punt.
«Viviu sempre contents». El missatge encoratjador de l’apòstol que apel·la a l’alegria, ens és recordat cada any puntualment el tercer diumenge d’Advent. L’alegria apareix en els textos i els cants d’aquest diumenge perquè és la reacció natural que hauríem de tenir sabent que el Senyor ens vol salvar, que no ens ha deixat abandonats a la sort de l’infortuni sinó que ens estima, i que ens ha enviat el seu Fill per portar-nos la salvació. No pot passar res dolent perquè, passi el què passi, Déu «farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra», fent servir les paraules del Profeta Isaïes. I com que Déu «és digne de tota confiança», com deia St. Pau, sempre està disponible per dialogar amb nosaltres. I el diàleg amb Déu fet a través de la seva paraula, necessàriament és font d’alegria.
Però… ja ho sabem fer, de viure sempre contents? Ara que estem en un context de pandèmia, on tot està enrarit, quan veiem tantes persones malaltes i tots coneixem persones concretes que han vist la fi dels seus dies… podem estar contents? Tot cristià que miri de viure amb profunditat la seva vocació, hauria de veure al Crist en els pobres i en els malalts. Tot cristià hauria de sentir la necessitat d’anar a socórrer els qui pateixen com si fos un bon samarità, i experimentar així una joia més gran de la que ens donaria qualsevol guany material, perquè segons les paraules de Jesús, «fa més feliç donar que rebre». En qualsevol context, doncs, es pot sentir de prop l’amistat de Déu si el sabem veure en els més febles. I per això mateix, podem sentir l’autèntica alegria en el nostre cor encara que estiguem en temps difícils. Davant de qualsevol situació podem instal·lar-nos en la queixa o mirar d’aportar solucions. Davant de qualsevol situació podem lamentar-nos, o intentar fer néixer l’amor de Déu. I aquest és el Misteri de Nadal: Déu s’ha fet un de nosaltres, i així ens ha fet capaços de fer-lo néixer en nosaltres. I no només un cop l’any, sinó cada dia. Tots els dies de l’any són bons per experimentar la certesa de l’amor de Déu. I si mai ens n’oblidàvem, torna l’Advent per recordar-nos que Déu ens ha allargat la mà: aprofitem l’impuls d’aquest temps preciós, i allarguem-li també la nostra. Així podrem viure sempre contents en el Senyor.
Diumenge III d’Advent / Cicle B
Is 61,1-2a.10-11 / 1Te 5,16-24 / Jo 1,6-8.19-28
