No tinguem por, Déu ens ha escollit per a fer coses grans
«Ella es torbà en sentir aquestes paraules». Era normal que la por fos la primera reacció que tingués després d’una notícia com aquella: havia estat escollida per ser la mare del Messies, tant llargament esperat durant segles per generacions i generacions. Però per altra banda no era del tot estrany: al llarg de la Bíblia Déu sempre s’havia destacat per escollir els més petits per fer les coses més grans: sense anar més lluny, la primera lectura ens recordava com el rei David, de qui havia de venir el Messies, havia estat pres del clos del ramat —on estava guardant les ovelles i les cabres, per per ser ungit rei d’Israel. Era el més petit, aquell que ni la seva família no tenia en compte; però el Senyor l’havia escollit per fer una obra molt gran. I una cosa semblant va passar amb Maria.
Aquell casal que Déu volia edificar, no era un temple de pedres o de materials nobles com David es pensava; era una altra cosa. Per això, encara que haguessin passat segles entre David i Maria, hi ha una continuïtat entre les paraules de Natan a David i les de Gabriel a Maria: Déu no s’havia desdit de la seva promesa, i la va complir amb el naixement de Jesús. Amb ell començaria un nou poble, aquest casal que anomenem “Església” i en el qual es fa viu un cop i un altre aquell esdeveniment que avui ens reportaven les lectures. En la celebració eucarística, i fent servir les paraules de St. Pau als romans, aquell «pla de Déu, amagat en el silenci dels segles […] ara ha sortit a la llum […] i ha estat posat a l’abast de tots els pobles»: l’Esperit de Déu es fa present un cop i un altre en els dons eucarístics, i rebent-los, cadascun de nosaltres l’acollim en el temple del nostre cos per fer-lo viu i present avui enmig dels nostres contemporanis.
«No tinguis por, Maria». No tinguem por, cadascun de nosaltres. Encara que siguem persones anònimes, que ningú no compti amb nosaltres per a fer projectes destacats i encara que no siguem coneguts, Déu ens ha escollit per a fer coses grans: Déu ens ha escollit per habitar en el nostre interior, i que el puguem fer viu i present en el món. És el misteri de Nadal: Déu s’ha fet un de nosaltres, i ens ha fer capaços de fer-lo viu a través nostre. «A Déu res no li és impossible»: només cal que donem el nostre “Sí” com va fer Maria, i la paraula de Déu que hem rebut cobrarà vida dins nostre, ens transformarà, i es traduirà en obres bones. Aquell pla de Déu preparat durant segles, es pot fer realitat en cadascun de nosaltres si vivim la nostra fe amb profunditat, i si mirem que hi hagi una coherència entre el que creiem i el que fem, i entre el que creiem i el què diem. Hi ha una continuïtat entre David, Maria, i cadascun de nosaltres: és el misteri de l’encarnació. Que la preparació del Nadal que aquests dies estem fent, ens ajudi a ser-ne conscients durant tots els dies de l’any.
Diumenge de la setmana IV d’Advent / B
