Déu vol que arribem a compartir la seva mateixa glòria.
L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és un fragment dels discursos de comiat que Joan posa en boca de Jesús durant el darrer sopar. Són tot un “testament espiritual” escrit en primera persona, que aquests dies hem anat resseguint de forma contínua. I en la perícope d’avui Jesús ens parlava de la seva relació amb el Pare i de les conseqüències que aquesta relació té per a nosaltres. Jesús, a qui el Pare havia enviat al món, ara retornaria cap al Pare; i prometia als seus deixebles que, a partir d’aquell moment, l’oració que adrecessin al Pare en el seu nom seria efectiva. Perquè el Pare i el Crist estan tant íntimament units, que tots els seguidors de Jesús —pel fet de ser-ho, ja queden també units al Pare. En altres paraules: tot aquell qui ha acceptat al Crist és un fill estimat de Déu, i per això Déu no pot deixar d’escoltar-lo. No passaria res si Jesús ja no pregués més per nosaltres, perquè pel fet d’estimar-lo i creure en ell, el Pare també ens estima i escolta directament la nostra pregària. La pregària, doncs, és la forma més privilegiada de dialogar amb Déu, la manera més íntima de relacionar-s’hi, i el camí més directe per arribar-hi.
La litúrgia ens proposa aquest text justament ara, perquè estem a punt de celebrar la solemnitat de l’Ascensió del Senyor: «He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare», deia Jesús. El retorn de Jesús cap al Pare és l’acompliment de la Pasqua, el moment de l’any en què contemplem a Jesús assegut a la dreta de Déu i donant-nos des d’allà l’esperança de compartir amb ell la seva mateixa glòria. Però casualment avui també s’escau la memòria de Sant Pacomi, i aquesta reflexió també il·lustra molt bé el que aquest sant ens va ensenyar.
Sant Pacomi és un dels pares del monaquisme, que va impulsar a l’Egipte del s. IV un model de vida en comunitat com a forma de seguiment del Crist. Els seus deixebles treballaven, menjaven i pregaven en comú, a imitació de la primera comunitat de Jerusalem. Es reunien dos cops al dia per pregar, però de fet la pregària era l’activitat principal de tota la jornada: durant el dia el monjo havia d’anar recitant de memòria la Paraula de Déu, per tal d’anar-se’n impregnant i fer que aquesta brollés de dins seu en qualsevol situació. Era un model de vida centrat en la unió amb Déu feta a través de la pregària, donant així a la pregària la mateixa importància que li donà Jesús. I com que les paraules de Jesús també van adreçades tots els qui després hem cregut en ell, hem de pensar que la pregària constant i la identificació amb la figura de Jesús també és un model de vida per a nosaltres. Un seguiment autèntic del Crist ens hauria de portar a oblidar-nos de les nostres necessitats o volers personals, i fer passar per davant allò que Déu vol de veritat per a nosaltres: que arribem a compartir la seva mateixa glòria. Demanem-ho en la pregària, i Deu ens ho concedirà.
Dissabte de la setmana VI de Pasqua – St. Pacomi
