La història es continua escrivint en cada un de nosaltres.
Les dues lectures d’avui ens proposen l’exemple de dos apòstols que van acabar el seu pelegrinatge per aquest món de forma semblant, donant testimoni de la seva fe. La primera lectura ens resumia els dos anys que St. Pau va estar a Roma durant el seu primer captiveri. Tot i que estava pres sota la forma d’arrest domiciliari, això no li va impedir de fer allò que li demanava la seva vocació: evangelitzar. I no a qualsevol lloc, sinó a Roma, centre del món civilitzat. I encara que no fos aquest el captiveri immediatament anterior a la seva mort, sí que fou a la mateixa ciutat on la confessió del Crist acabaria més tard en martiri. L’evangeli, en segon lloc, ens parlava de St. Pere, l’altre apòstol que acabaria predicant a Roma i coronant la seva vida amb el testimoniatge més autèntic que es pot donar. Ell, que havia negat a Jesús davant d’una criada i ara sentia una certa enveja del deixeble estimat de Jesús, encara no sabia que també acabaria anant a la capital de l’imperi i confessant el Crist davant de les autoritats romanes, mereixent també així la corona del martiri.
Aquestes dues vides amb dos finals molt semblants, avui ens han estat proclamades al final del temps Pasqual, ben a prop de la Pentecosta. I així com els apòstols després d’haver conegut Jesús i haver-lo acompanyat durant tot el seu itinerari vital en van fer experiència i van sentir la necessitat de predicar-lo a tothom, nosaltres —que també coneixem Jesús i durant tot aquest període pasqual n’hem fet experiència i l’hem seguit i hem meditat a partir del misteri de la seva mort i resurrecció, ara ens toca donar testimoni d’ell amb la nostra vida.
Nosaltres encara no sabem quan serà el nostre final. Però sí que sabem que ja des d’ara, amb el nostre obrar de cada dia, estem cridats a donar testimoniatge de Jesús amb la nostra vida, amb el que fem i diem; i també estem cridats a predicar la seva bona nova allà on siguem, encara que no visquem al centre d’una gran ciutat. Perquè és a través de tots els qui —com nosaltres, han vingut després d’aquells primers apòstols, que totes aquelles «moltes altres coses» que va fer Jesús, i que «si algú les volgués escriure una per una […] els llibres que caldria escriure no cabrien en tot el món», han estat realitzades. L’evangeli acaba expressament d’una manera oberta, perquè la història continua escrivint-se en cada un de nosaltres. Pot ser que, com Pere i Pau, ens sentim incòmodes amb les circumstàncies, o atrapats per les dificultats de la vida; però també com ells podem confiar el Crist ressuscitat, que continua parlant-nos i fent-se present enmig nostre, i enviant-nos la força del seu Esperit Sant, com demà celebrarem un cop més. Que l’exemple dels apòstols Pere i Pau i el testimioniatge de tants i tants cristians que han vingut després, faci que les nostres vides siguin una paraula més del gran llibre del Regne de Déu.
Dissabte de la setmana VII de Pasqua
