Tot allò que fem en aquest món ja és una preparació per al venidor.
Les paraules de Jesús que escoltàvem fa un moment van ser pronunciades durant el sant sopar, la vigília de la seva mort. Tenien un to de comiat, trist, però que alhora anunciaven una gran alegria. Era una contradicció que els deixebles no podien entendre. Què volia dir que marxaria, però tornaria a venir? O que estarien tristos però després alegres? Calia esperar: aquelles paraules no es podien comprendre sinó després de la resurrecció, quan de cop i volta descobririen allò que Déu havia estat preparant durant segles, i que els deixebles tindrien la sort de rebre com una primícia: la nostra vida no s’acaba amb el món present ni amb el nostre cos terrenal, sinó que Déu ens té preparat una altra cosa més gran.
Aquesta lectura ens ha estat proclamada el dijous de la sisena setmana de Pasqua, això és, quaranta dies després de la resurrecció de Jesús. És el dia en què tradicionalment s’hauria celebrat la festa de l’Ascensió, avui traslladada al diumenge vinent. I per això les lectures tenen el mateix esperit d’aquesta festa. El llibre dels fets dels apòstols ens explica que el Senyor es va anar apareixent als deixebles durant quaranta dies, fins que es va enlairar cap al cel i va entrar en una altra realitat. I va ser quan van poder entendre allò que «D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure»: des d’aquell dia, els deixebles i els que hem vingut després hem continuat veient i escoltant el Senyor però d’una altra manera: en els sagraments, en la celebració litúrgica, i sobretot en les altres persones a qui tenim l’alegria de servir. La seva vida anava més enllà de la del seu cos terrenal, era una altra cosa més gran.
Encara que no vegem el Senyor en forma humana, tal i com els deixebles el coneixien, tots nosaltres en podem continuar fent experiència cada dia de la nostra vida. En l’Eucaristia el rebem en els sagraments, però en la comunitat de creients també s’hi fa present, perquè tal i com ell digué «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Cf. Mt 25,40). Cada vegada que escoltem a una persona, que l’ajudem, cada vegada que servim a un altre, que diem una bona paraula, que traiem el millor de nosaltres mateixos, cada vegada que —amb esperit cristià, mirem de posar pau i de tornar bé per mal, cada vegada que fem tot això, la nostra acció està fent present el Crist als altres. És a través de totes aquests petits gestos que el Senyor es continua fent present en el món. I és a través de tot el que puguem fer per ell i amb la mateixa intenció que ell ens va ensenyar, que continua viu enmig nostre. Tot allò que fem, doncs, en aquest món, ja és una preparació per al venidor; perquè hi ha una continuïtat entre la nostra vida present i aquella de més gran a la qual esperem entrar-hi un dia, com va fer el Senyor. Que la festa de l’Ascensió, que ja és a la vora, ens animi a viure i fer-ho tot amb alegria.
Homilia del dijous de la setmana VI de Pasqua
