Déu estima gratuïtament, de veritat, i a tothom.
Déu estima gratuïtament, de veritat, i a tothom. I és conseqüent amb ell mateix. Per això Mateu va escriure aquesta paràbola: en aquell temps molts pagans es convertien al cristianisme i s’incorporaven a l’Església ja grans; i entre els jueus “de tota la vida” va sorgir el dubte de si aquells pagans acabats de convertir tindrien la mateixa recompensa que ells, podent entrar igualment al cel encara que de sempre haguessin professat una altra religió. I sí, l’havien de tenir: Déu és conseqüent amb ell mateix. Segur que a aquests mateixos jueus no els feia un problema pensar que Abraham hagués estat cridat quan tenia setanta-cinc anys mentre que Déu ja hagués cridat a Samuel de ben jovenet. I el mateix passava amb el propi Mateu, que sempre havia treballat de cobrador d’impostos i ara era apòstol, juntament amb qui després seria Joan evangelista, que la tradició ens mostra com a ben jove. Recordem encara que el bon lladre és la única persona a qui Jesús assegurà la seva estada al paradís, tot i haver-se convertit ben bé al darrer moment. El que compta és una altra cosa: la misericòrdia d’aquest Déu que estima gratuïtament, de veritat, i a tothom.
La celebració de la Missa ens anticipa aquest record als qui ja som treballadors de la vinya des de fa temps. I ho fa perquè ens alegrem i perquè tinguem l’exemple del Pare bo com un paradigma a imitar amb els altres, no perquè ens convertim en vigilants ni perquè sentim enveja per ningú: al capdavall, tothom sense excepció està cridat al convit etern de Déu, del qual la celebració n’és una imatge. I el nostre compromís hauria de servir, més aviat, per produir l’efecte crida entre els qui no hi són.
L’evangeli d’avui també ens convida revisar perquè fem les coses: Per obligació? Per guanyar-nos una recompensa, o per ser ben reconegut? O les fem gratuïtament, com un servei, perquè l’esperit d’amor s’ha apoderat de nosaltres? Si sempre hem estat cristians, hem d’estar contents perquè Déu ens hagi regalat la seva gràcia des de sempre, i hem d’estar contents també perquè Déu cridi cada cop més persones a aquest benefici inesgotable; i seria estrany que davant l’exemple de conversió d’algú proper, el que sentíssim fos enveja per la possibilitat que tindrà de rebre la mateixa recompensa havent passat molts anys sense conèixer Déu… I encara, aquest evangeli també ens ha de ser un motiu d’alerta: que siguem treballadors de la vinya de fa temps i ens haguem compromès a ser-ho, no vol dir que ho tinguem tot fet: encara l’enveja o la temptació de creure’ns els millors ens pot dominar. I per això l’evangeli ens recorda que al Regne del cel no hi ha ni primers ni últims, tots són iguals i hi ha lloc per a tothom: si Déu estima gratuïtament, de veritat, i a tothom, no pot ser d’una altra manera: és una mostra de la solidesa de tot plegat.
Dimecres de la setmana XX durant l’any / I
