Siguem aquella moneda que de forma miraculosa apareix per salvar una necessitat.

 


A primer cop d’ull, l’evangeli d’avui sembla que estigui dividit en dues parts ben diferenciades: l’anunci de la passió, mort i resurrecció de Jesús, i el diàleg de Jesús i Pere sobre la conveniència de pagar el tribut al temple. Però en realitat la segona part és la continuació de la primera, i la reflexió sobre la necessitat de pagar el tribut pot ser vista com una explicació indirecta de la necessitat que Jesús tingué de patir la passió i la mort. El temple estava dedicat al Senyor i Jesús n’era el seu Fill, per això no li calia pagar el tribut; però com que Jesús havia estat donat a la humanitat i havia de fer el que la humanitat comprenia, el Pare els donà una moneda perquè poguessin pagar i no fossin causa d’escàndol. Fent un paral·lelisme podríem dir que Jesús, essent el Fill de Déu com era, hauria pogut entrar a la glòria sense pagar el tribut de la passió i la mort; però havent caigut en mans d’uns homes que no l’havien entès, perquè la moneda de la resurrecció fos efectiva calia que hi passés. La mort de Crist és el tribut que va haver de pagar per poder-nos salvar.

Aquesta moneda que de forma inesperada aparegué a la boca del peix, nosaltres la continuem rebent cada cop que en l’Eucaristia dialoguem amb Jesús. L’Eucaristia és per a nosaltres aquesta moneda de gran valor que se’ns dóna cada cop que ens acostem a ell per escoltar-lo; és el lloc on podem rebre l’ajuda que Déu ens dóna per fer el nostre camí, on rebem la força de l’Esperit que ens cal per lluitar contra les dificultats i les incomprensions, que també patiren Jesús i els deixebles. 

Fer el camí de la vida com a cristians és fer-lo amb vocació de servei, i això ningú no ha dit que hagi de ser fàcil. Jesús hagué de patir incomprensions que el dugueren a l’extrem de la mort, i molts d’altres cristians han passat per experiències semblants, com Sta. Teresa Beneta de la Creu —la memòria de la qual avui celebrem. Sense arribar a aquests extrems, pot ser que nosaltres també siguem vistos amb incomprensió, hostilitat, o indiferència. Però malgrat tot i malgrat la nostra feblesa i capacitat d’equivocar-nos, Déu continua estimant-nos entranyablement, i ens dóna un cop i un altre aquella moneda que ens cal per fer camí i refer les forces. Però no només això: Jesús ens encoratja a que cadascú de nosaltres siguem aquella moneda que de forma miraculosa apareix per salvar una necessitat: perquè el Senyor pugui realitzar l’obra de salvació a través de l’Església, cal que cadascú dels qui la formem fem la nostra feina amb esperit evangèlic, no com una obligació. Pere, que era pescador, va trobar la moneda a la boca del peix. Nosaltres, fent allò que ens toca podem donar sentit a la nostra vida i contribuir a l’edificació del Regne si ho fem amb pensant en els altres i amb voluntat de pal·liar les necessitats que hi hagi al nostre voltant. Que aquesta Eucaristia ens ajudi a saber-ho fer.


Dilluns XIX durant l’any / I – Sta. Teresa Beneta de la Creu (Edith Stein)

Mt 17,22-27

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació