L’alegria ens dirà si som en el bon camí.
L’evangelista Joan situa les paraules de la boca de Jesús que acabem d’escoltar el dia abans de la seva passió i mort, durant el sant sopar. Tot aquest discurs que Joan situa en un moment tan crucial és un testament espiritual del Senyor, és un repàs d’aquelles coses més importants que els deixebles mai no haurien d’oblidar. El discurs va desgranant les grans línies d’allò que els havia estat ensenyant al llarg dels anys que havien estat junts, i el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat en recull un parell: el model d’estimació que Jesús va donar als deixebles, i l’alegria plena que els hauria de caracteritzar. «Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té»: allò que Jesús ens ensenya és allò que ell ha rebut del Pare, i ens ho ensenya perquè ho practiquem, perquè practicant-ho sapiguem estimar com ell estimava; ens ho ensenya perquè es tradueixi en fets en la nostra vida, i la nostra vida sigui plena. I com podem saber si ho fem bé? L’indicador que ens diu si ho hem entès i si ho portem bé a la pràctica, és l’alegria: «Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena», una alegria que no depenia de les circumstàncies —ja que Jesús sabia què li esperava, sinó que és una alegria més profunda, que brolla de la pau espiritual que caracteritza l’autèntic deixeble de Jesús que ha connectat amb el seu missatge d’amor.
A banda de reflexionar sobre aquestes paraules del Senyor, la litúrgia d’avui ens posa també com a exemple St. Pere Celestí. Va ser un monjo benedictí del s. XIII que va experimentar la vida eremítica, i fundà com a tal l’ordre dels Celestins. Ja en vida tenia fama de santedat, i per això els electors de la seu de Pere van pensar en ell, en un moment en què hi havia força lluites de poder i l’elecció del bisbe de Roma estava enrocada. L’any 1294 fou elegit com a Papa de Roma, però després de quatre mesos ell mateix hi va renunciar de forma voluntària, perquè el que allà hi va trobar xocava amb el que ell havia viscut anteriorment, i no es va veure en cor d’enfrontar-se a les intrigues de poder que en aquell temps envoltaven aquest lloc preeminent de l’Església. En altres paraules: va perdre l’alegria, aquella alegria de la qual ens parlava l’evangeli. I va saber fer els passos enrere per no equivocar-se ell, ni fer equivocar als altres.
La vida cristiana ha d’omplir la persona, ha de ser una manera d’arribar a Déu, i de realitzar-se. La vida humana, tal i com Déu l’ha imaginat, ha de passar necessàriament per la felicitat. I si no és així, és que alguna cosa cal canviar, revisar, o discernir. I l’evangeli vol ser com aquesta aigua que passant un cop i un altre pels nostres cors endurits, i els va polint i arrodonint com fa amb les pedres del riu. Deixem-nos treballar interiorment per aquest missatge; l’alegria ens dirà si som en el bon camí.
Dijous de la setmana v de Pasqua – St. Pere Celestí
Jo 15,9-11.
