Avui és un bon dia perquè ens preguntem: què n’ha quedat a dins nostre, de les celebracions del Nadal?
Som a les acaballes del temps litúrgic de Nadal, que s’acaba demà amb la festa del Baptisme del Senyor. I els dies que van entre l’Epifania i la conclusió del temps nadalenc (que aquest any han estat força nombrosos), la litúrgia ens ha convidat a contemplar la manifestació del Senyor des de diferents punts de vista. Els diferents miracles que aquesta setmana ens han presentat les lectures —el de la guarició del leprós avui, però també els altres que hem anat llegint des de dilluns, no deixen de ser una prolongació d’allò que vam celebrar el dia de Reis: que Jesús es va manifestar als seus de diferents maneres, i que ho va fer amb humilitat i discreció. Llegíem avui que després de guarir el leprós «Jesús li manà que no ho digués a ningú», i que fes com tothom, el que estava establert en el seu temps. Jesús veia que la seva anomenada «s’estenia cada dia més, i venia molta gent per escoltar-lo […] però ell, quan podia, es retirava a llocs solitaris per pregar», perquè no havia vingut aquí ni per ser famós ni per autoproclamar-se, sinó que havia vingut a la terra amb la missió de fer-nos conèixer el Regne de Déu i ser un canal de comunicació entre nosaltres i Ell.
La litúrgia també té aquesta funció de “canal de transmissió”, ja que vol actualitzar-nos aquells fets passats i convertir-los per a nosaltres en una guia del que hem de ser, de com podem aplicar-nos tot això que escoltem i coneixem de Jesús a les nostres pròpies vides.
Potser nosaltres no hem rebut el do de guarir malalties físiques, però podem ser manifestació de Déu seguint l’exemple de Jesús. Podem acostar-nos a les persones que tenen necessitats, a les persones que estan apartades, a les persones que mai ningú no diu res. I podem donar-los una paraula que ajudi a guarir els seus mals interiors, a portar la càrrega que els hagi tocat. Podem ser persones que, sense fer soroll i amb una manera de fer humil i discreta porti als altres la bona nova del Regne, no fent grans proclames sinó imitant la discreta manera de fer de Jesús, estant allà on podem fer falta, identificant la necessitat que tenen els que ens envolten, tenint la iniciativa de donar un exemple o dir una bona paraula guaridora. Quantes vegades d’altres persones no ho han fet amb nosaltres i ho hem agraït? I quantes vegades no tenim l’oportunitat de fer-ho cada dia, amb els qui tenim més a la vora? Avui, que estem a punt d’acabar el temps de Nadal, és un bon dia perquè ens preguntem què n’ha quedat, dins nostre? Déu s’ha fet un de nosaltres per fer-nos veure que tots i cadascun podem acollir el Crist i fer-lo viure en nosaltres; i això no és per a quedar-nos-ho sinó per a fer-ho present en el món i per donar-ho, per manifestar-ho als altres encara que sigui d’una forma discreta. Aquest gran misteri que hem celebrat, doncs, no s’ha de quedar aquí sinó que és perquè el prolonguem tant com sigui possible durant tot l’any, amb les nostres vides i les nostres accions.
Homilia del dia 11 de gener.
Lc 5,12-16.
