Déu ens ha fet saber que tots i cadascun de nosaltres som capaços d’encarnar-lo.
«Mireu l’anyell de Déu», va dir Joan a dos dels seus deixebles mentre mirava Jesús que passava. Aquell qui era abans del temps i serà per tota l’eternitat, aquell ésser transcendent que anomenem Déu i que ens costa d’entendre i d’imaginar, Aquell qui és la paraula per la qual tot existí, Aquell qui depassa tota comprensió, gràcies al Misteri de l’encarnació se’ns ha fet proper, s’ha fet un de nosaltres fins a tal punt que els seus contemporanis el van poder veure passant pel carrer. És el misteri de l’encarnació: Déu s’ha fet un de nosaltres i ens ha parlat en un llenguatge que podem comprendre i podem fer nostre.
«Mireu l’anyell de Déu», direm d’aquí un moment, abans de rebre el cos de Crist. Aquestes paraules de Joan en veure Jesús han passat a la litúrgia, en el moment just abans de combregar. Perquè en la celebració reconeixem Déu en el sagrament del pa i del vi, damunt el qual hem invocat l’Esperit Sant. Però també el reconeixem en la seva paraula que ens ha estat proclamada i que ens parla, avui i ara, a cadascun de nosaltres, com si fóssim aquells deixebles de Joan que van veure passar el Crist pel carrer i hi van parlar. I el reconeixem també en els altres, en la comunitat reunida, en els nostres germans, i en aquells qui piquen a la nostra porta per demanar-nos el que sigui. I, si abans de rebre’l, li volem preguntar: “on us allotgeu?”, ens podria dir: “a dins de cadascun de vosaltres, on ara entraré”.
Perquè «Mireu l’anyell de Déu», hauria de ser allò que diguessin de nosaltres quan ens reconeguessin com a cristians. Déu s’ha fet un de nosaltres no per ganes de fer un prodigi, ni perquè la generació que el van tenir amb ells fossin millor que nosaltres: Déu s’ha fet un de nosaltres perquè, d’aquesta manera, ens ha revelat que tots i cadascun també el podem fer néixer espiritualment en el nostre interior. Cada persona humana és capaç d’acollir a Déu i de ser la seva presència en el món si acull amb bonesa aquella paraula que Ell ens va dir, si la creu de veritat, i si té la voluntat de convertir-se en allò que rep. És el gran misteri de l’encarnació: fent-se un de nosaltres, Déu ens ha fet saber que tots i cadascun som capaços d’encarnar Déu. És el que passa quan l’acollim, el portem dins i el fem néixer per convertir-lo, a través nostre, presència de Déu al món per als altres. I serem presència de Déu en el món si, més enllà dels dies de Nadal, tenim la voluntat d’encarnar Déu en tot allò que fem i diem, si actuem com si fóssim Ell. I sobretot si recordem i tenim sempre present que els altres poden trobar la presència de Déu en nosaltres. És la gran responsabilitat i el gran repte que tenim com a cristians, però alhora la gran joia que s’hauria de transformar en nosaltres en aquella autèntica alegria, la que dona el fet de poder viure en primera persona i en present el misteri de l’encarnació durant tot l’any que acabem de començar.
Dia 4 de Gener
