El poder de la paraula de Déu.
Quan, en llenguatge popular, diem que alguna cosa és una arma de dos talls, ens referim a algun afer que pot ser beneficiós i contraproduent alhora, una qüestió delicada amb què cal anar amb compte perquè volent fer un bé no acabem fent un mal… I no és aquest ben bé el sentit amb què St. Pau parlava d’una arma de dos talls a la primera lectura quan referint-se a la paraula de Déu deia que «és més penetrant que una espasa de dos talls». Ell s’hi referia més aviat en un sentit literal, per explicar-nos el poder de penetració que té la paraula de Déu, que és capaç d’arribar al més profund de la nostra persona i allà dins separar el bé del mal, «destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i [esclarir] les intencions i els pensaments del cor», deia. I és que veure com Jesús a l'evangeli és capaç de convertir un pecador en un dels seus màxims col·laboradors, com va passar amb Leví, el cobrador d’impostos, és una cosa que no ens hauria de deixar indiferents (cal recordar que els cobradors d’impostos eren considerats pecadors perquè sovint abusaven i s’enriquien a costa dels més pobres). Si les paraules de Jesús van transformar el seu cor de tal manera que aquell publicà que no només deixà de pecar sinó que es convertí en un dels col·laboradors més estrets de Jesús, què no pot fer amb nosaltres?
Avui sentim aquesta paraula en el cor de la celebració litúrgica. Aquí, aquesta història deixa de ser un relat i es torna “viva i eficaç” per a nosaltres, com explicava St. Pau. El pas de Jesús per la vida del publicà, per a nosaltres és avui aquesta celebració; i la seva paraula que acabem d’escoltar ens torna a cridar avui als qui som aquí igual que aquell dia cridà a Leví. I no només ho fa individualment per a cadascú, sinó que avui també —en plena setmana de pregària per a la unitat dels cristians, vol fer-ho de forma conjunta per a tots els qui creiem en ell i que paradoxalment estem dividits entre tantes i tantes confessions cristianes, com si aquesta paraula amb què tant creiem no hagués fet un efecte real ni en nosaltres mateixos que som els qui hi creiem, la proclamem i la vivim.
Leví estava assegut a la taula on cobrava els impostos; segurament ja havia sentit parlar de Jesús abans, però en veure’l «s’aixecà i se n’anà amb Jesús». El text original grec té més força encara perquè el verb que fa servir per dir que “s’aixecà” és el mateix que després fa servir quan explica que Jesús “ressuscità”. Vol dir que el pas de Jesús per la vida d’aquell publicà el va transformar: es va “aixecar” en el sentit que es va moure, no es va quedar indiferent, i la seva vida va fer un gir de 180°. I nosaltres? L’hem escoltat avui un cop més i després marxarem igual? O la deixarem que penetri fins al lloc més profund de nosaltres mateixos fins al punt que ens “faci aixecar”, o dit en altres paraules ens mogui a actuar diferent? I també ens ho podem preguntar des del punt de vista de Jesús: com a creients que som, el nostre pas per la vida dels altres porta a les persones amb qui tractem una paraula que els ajudi en les seves vides? I encara, parlant de la unitat dels cristians: no hauríem de pregar amb més intensitat perquè ens acabem de creure aquesta paraula transformadora de Jesús fins al punt d’eliminar les picabaralles històriques, i arribi un dia en què tots puguem formar part d’una sola família? És una qüestió històrica i delicada i és fàcil fer-s’hi mal, com una arma de dos talls en el sentit de l’expressió popular i no en el de St. Pau… I potser no està en les nostres mans fer-hi res. Però aquesta setmana a l’any en què l’Església ens proposa de pregar per aquesta intenció, potser com a mínim ens pot ajudar a cadascú a prendre’n consciència, pregar-hi i desitjar-ho: que la paraula del Senyor arribi fins al més profund de nosaltres mateixos per transformar-nos i fer-nos més autèntics cada dia, en l’àmbit individual i col·lectiu. I segur que les altres coses ja aniran venint per si soles.
Dissabte I durant l’any / I – Missa per la unitat dels Cristians.