La coherència de vida i l’exemple fan guanyar autoritat
És molt probable que, si tinguéssim l’oportunitat de viure en primera persona una escena com la que ens acaba de descriure l’evangeli, quedéssim astorats per l’aparatositat de tot plegat. I en canvi, l’evangelista sembla posar l’accent —més que en el poder de Jesús, en l’autoritat: «La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat», deia el text. I és que un poder mal exercit, pot fer perdre autoritat. I en canvi la coherència de vida i l’exemple fa guanyar una autoritat que —encara que no es tingui poder, pot ser més forta que qualsevol poder fàctic. Per això no és estrany que l’anomenada de Jesús s’estengués ràpidament per tota la regió de Galilea i més endavant per tot el món fins avui: és perquè li venia de l’autoritat que ell s’havia guanyat treballant dia a dia, i no del poder que pogués tenir com a Fill de Déu. El nou testament reconeix en aquesta autoritat de Jesús el compliment de la profecia de la vinguda del Messies, anunciada per Moisès al poble d’Israel i proclamada en la primera lectura: «Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». La diferència és que Jesús no es quedava només en les paraules que pronunciava, sinó que les acompanyava amb una vida que s’hi corresponia. I això li va fer guanyar una autoritat que no tenien els altres mestres que es limitaven a transmetre una doctrina sense viure-la per dins.
Aquestes mateixes paraules que Jesús predicava i ensenyava a la sinagoga en dissabte, són les que nosaltres tenim l’oportunitat d’escoltar cada cop que ens reunim en el seu nom en la litúrgia. I aquestes mateixes paraules tenen encara el poder de transformar-nos per dins i de fer-nos guanyar a cadascú aquesta autoritat, si després d’haver acollit les seves paraules en fem cas, i per tant, no continuem vivint de la mateixa manera que si no les haguéssim sentit.
L’evangeli d’avui ens pot convidar a examinar, doncs, dos aspectes concrets de la nostra vida cristiana. En primer lloc, veient l’home que estava posseït per un esperit maligne, podem aprofitar per preguntar-nos què és el que ocupa el nostre interior: estem posseïts per les seduccions del món que passa? Ens hem deixat omplir de tot allò que fa molt de soroll però que en realitat no serveix per a res? O bé tenim la voluntat d’omplir-nos de la paraula que Jesús ens ensenya, perquè sigui ella la que condueixi els nostres passos? Un diàleg aprofundit i sincer amb nosaltres mateixos i amb Jesús, sense enganys, és una cosa completament necessària per anar revisant el camí. El segon aspecte de la nostra vida que podem examinar a partir de l’evangeli d’avui és si tenim aquesta autoritat davant dels qui potser no ens coneixen, però que ens tenen per cristians: seguint l’exemple de Jesús, hauríem de predicar senzillament fent bé la nostra responsabilitat, la que tingui cadascú. Com diu la saviesa popular “es predica amb l’exemple”, és a dir, fent allò que ens toca fer de manera conseqüent amb el que creiem. No sempre tenim poder per manar, però sempre tenim l’oportunitat de guanyar-nos autoritat amb una bona actuació i mostrant una honestedat de vida. I si volem anar més lluny, sempre podem aplicar a tota la vida les paraules que St. Benet ens demana per quan siguem a la pregària: «que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu» (Cf. RB 19,7).
Diumenge de la setmana IV durant l’any / B
