La veritable ofrena que podem fer al Senyor som nosaltres mateixos
L’evangeli ens situa avui en un punt molt concret de la geografia: Betlem. Vuit quilòmetres al sud-oest de Jerusalem, encara es troba avui la ciutat homònima que el text bíblic ens referia com a lloc exacte d’uns fets molt precisos. Betlem és el mateix lloc on tres mil anys abans ja s’hi havien assentat els cananeus i havien adoptat el déu caldeu de la fertilitat, Lahama. Beit-Lahama, «casa de Lahama», “casa de la fertilitat”, és el possible origen del nom de Betlem. És el mateix lloc on mil anys abans dels fets que ens explicava l’evangeli hi havia vist la llum David, el noiet més petit de la família però que havia estat escollit per esdevenir el gran rei. Aquell rei que en una ocasió es va alimentar amb els pans d’ofrena que únicament podien menjar el sacerdots. El nom hebreu de la ciutat, Bet-Léhem, vol dir «la Casa del Pa»… I és en aquest lloc concret, a Betlem, que en un moment precís de la història Déu es va fer carn. El nom àrab de la ciutat, Bayt Lahm, significa literalment «la Casa de la Carn»… I aquest fet concret que va passar en un lloc precís, no havia de passar inadvertit: s’havia de manifestar a tothom, a tots els pobles que hi havia en aquell moment i als que haurien de venir.
Avui, el nostre Betlem —el lloc on Déu es continua encarnant per a tots nosaltres, ha deixat de ser un lloc precís i concret: és l’Eucaristia. Aquí, a tot arreu i enlloc, ens trobem persones de tota llengua i procedència, i parem la mà en forma de menjadora perquè ens sigui dipositat el pa del cel. «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre [va dir el Senyor. I encara més:] el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Cf. Jo 6,51). El pa que rebem aquí ja no està reservat a uns pocs: tots el podem fer entrar en el nostre interior que és temple de l’Esperit sant, i donar-li vida de nou. És així com l’Església es converteix en la nova “casa del pa”. No importa que cadascú de nosaltres siguem el més petit o el que menys compta: tots podem fer viure Déu en nosaltres i fer-lo fèrtil i fecund, contribuint així a la seva manifestació enmig del món.
Allò que un dia va passar en un lloc concret, ara passa a tot arreu. I allò que van experimentar els tres reis, ara tots estem cridats a viure-ho. La manifestació que el Crist féu als mags en un moment i un lloc concret de la història, continua com una experiència viva i enriquidora en cada un dels creients, en cada una de les persones de bona voluntat que hem vingut després. Només cal que ens posem en moviment, i deixant la nostra zona de confort anem a trobar Déu. El sabrem reconèixer en els més petits i els més febles, perquè —com va dir Jesús, «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Cf. Mt 25,40). Si volem viure l’experiència que féren els reis, només cal que trobem el camí. Però això també ens és fàcil perquè ja no és un camí concret, sinó que —com també ens va dir Jesús, «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Cf. Jo 14,6). Caminant per aquest camí durant tota la vida, arribarem un dia a la Jerusalem celestial, on hi ha la llum que no té fi. Si volem reviure l’experiència dels mags, només cal que que li oferim l’or del nostre temps, la mirra de les nostres limitacions i l’encens de la nostra pregària. Al capdavall, Déu mateix és qui ha posat en cadascú de nosaltres els dons que li són plaents i que ens poden ajudar a arribar a ell; i per això la veritable ofrena que podem fer al Senyor som nosaltres mateixos. Que la festa de l’Epifania ens ajudi a ser-ne conscients, i ens doni força pel camí que continua.
L’Epifania del Senyor
