Homilies de l'Efrem

  La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi començava amb aquesta frase: «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu». Aquesta imatge celestial de l’arca de l’aliança no és sinó un ressò d’una tradició jueva que volgué donar una explicació del que havia passat després de la invasió romana de Jerusalem de l’any 70 amb l’arca original, que guardava els manaments de la Llei a dins del temple de Jerusalem. Del que va passar amb l’arca original no se’n sap res, i alguns Rabins van voler subratllar la seva dimensió sagrada i indestructible, i creure que, encara que després de la humiliació de la destrucció del temple no se’n conegui el seu parador, l’arca continua preservada d’alguna manera perquè està destinada a durar fins al món futur. En altres paraules, per als autors jueus, l’Arca —com a senyal que era de la presència de Déu enmig del seu poble— era incorruptible; i com que la presència de Déu enmig del poble ...

  Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l ’evangeli : es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre c...

L’evangeli d’avui ens convida a tenir fe, a confiar: «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». I paral·lelament, la litúrgia ens proposa de celebrar la festa de Sta. Teresa Beneta de la Creu, una dels sis copatrons d’Europa. L’any 1964 el papa Pau VI va declarar Sant Benet com a patró principal del nostre continent, i més endavant el papa Joan Pau II va afegir cinc sants més com a copatrons: Sant Ciril i Sant Metodi el 1980, i el 1999 les santes Caterina de Siena —que fou una mística i doctora de l’Església, defensora de la pau i de la unitat de l’Església, Brígida de Suècia —fundadora de l’orde del Sant Salvador i coneguda per les seves revelacions espirituals, i Teresa Beneta de la Creu. De tots aquests sis sants, Teresa és l'única que va viure en temps recents, i tres motius ens poden ajudar a entendre el perquè de la seva proclamació com a copatrona juntament amb sants de...

  Les dues lectures d’avui ens parlen d’un element que tot sovint apareix en les nostres vides, i contra el qual hem de lluitar sovint: el desànim. En la primera lectura , els antics israelites, un cop van aconseguir sortir de l’Egipte, es van trobar amb una realitat que no era la que esperaven; i si bé desitjaven la llibertat, un cop la van tenir es planyien d’allò que havien deixat enrere. També Moisès es desanima i es lamenta al Senyor de la situació que els toca viure al poble; quan tot va com un no s’ho espera, la primera reacció és fixar-se només en el cantó negatiu. I encara en l’evangeli , es pot veure la faceta més humana de Jesús, que en saber que Joan Baptista havia estat mort, sentí la necessitat de retirar-se per estar sol. Però Déu és capaç de transformar el mal en un bé, i malgrat el desànim que pateix el poble, l’alimenta: amb el mannà als antics, amb el pa als seus contemporanis. Tots dos elements són una prefiguració de l’Eucaristia, on ens trobem amb el Senyor re...

La primera lectura que hem escoltat del llibre del Levític ens remetia a un temps molt antic, als començaments de tot de l’antic poble d’Israel. L’autor posava en boca del mateix Déu la institució de l’any jubilar, un temps sant, un temps de gràcia, que periòdicament havia de visitar l’antic poble d’Israel. És possible que al començament de tot la intenció d’instituir aquests anys fos simplement la de deixar descansar un any la terra, o bé en el context econòmic i social la mesura pretenia convertir en contractes d’arrendament totes les compra-vendes, per tal que el patrimoni no es dividís. Però poc a poc el costum dels anys jubilars va anar adquirint un altre significat més religiós i aquest costum va anar evolucionant de diferents maneres i adquirint nous significats. Poc a poc, es va anar establint una connexió entre la remissió dels deutes i el perdó dels pecats, i l’any jubilar es va convertir una ocasió de fer net, i en una oportunitat de tornar a començar retornant les coses al...

Aquests últims dies, com a primera lectura hem anat llegint una selecció de fragments del llibre del Gènesi, en particular del cicle de Josep i els seus germans; i avui en concret ens ha estat proclamat el darrer fragment, amb què es clou el cicle i el llibre. Tota la història en conjunt de Josep i els seus germans és una obra literària de primer ordre i d’una gran bellesa, però no només això: sobretot, és també una història que ens fa pensar a mostrar-nos com el bé i del mal en la vida real apareixen misteriosament units i barrejats, i ens ajuda a veure com Déu moltes vegades se serveix d’un mal per treure’n un bé. Ens ajuda a endinsar-nos en la compassió i el perdó, veient la gran misericòrdia que Josep té envers els seus germans que el van trair i com és capaç de perdonar-los i salvar-los. Ens commou mostrant-nos com Déu és capaç de transformar el cor de les persones, i concedir una gran magnanimitat fins i tot a aquells que en un moment donat es poden haver sentit ferits, o direct...

Els deixebles de Joan Baptista, igual que els fariseus, solien fer dejunis regularment. Per ells el dejuni era una pràctica de pietat individual ancestral, que sempre havien vist fer i que feien amb convicció pensant que contribuïa a fer que el Regne arribés més aviat. Convençuts d’això, doncs, no podien entendre que els deixebles de Jesús no dejunessin. I per això van anar a trobar Jesús i li van preguntar com era allò. Però Jesús, naturalment, tenia una altra informació i un altre punt de vista: el Regne ja havia estat inaugurat amb la seva arribada, i el problema no era el dejuni; era la mentalitat. Per acollir el Regne, per entendre tot el que Jesús els havia vingut a explicar, el que calia no era dejuni; era una obertura, deixar enrere els antics esquemes simbòlics que imperaven en l’antic poble d’Israel i obrir-se a una nova era. Calia passar la pàgina de la Llei, l’exclusió i la falsedat religiosa (simbolitzada pels bots vells), i beure el vi nou del Regne de Déu, que era tota ...

  En començar aquesta Eucaristia, hem sentit com l’oració col·lecta que hem resat es referia al text de l’evangeli que ens ha estat proclamat : “[Jesús], clavat a la creu, [—deia l’oració,] va voler que la seva Mare, la Verge Maria fos també mare nostra”. Que la mare de Jesús es consideri també mare de tots els creients, i per tant de l’Església, és un desig que es pot deduir del diàleg que es va produir entre Jesús, Maria i el deixeble que Jesús estimava quan Jesús ja estava clavat a la creu i estava a punt de traspassar: «Dona, aquí tens el teu fill», li va dir Jesús a la seva mare. I «Aquí tens la teva mare», li va dir Jesús al deixeble que més estimava referint-se a Maria. I el text continuava dient que, a partir d’aquell moment, el deixeble acollí Maria a casa seva com si fos la seva pròpia mare. Aquesta relació tan estreta com és la maternofilial que es va crear entre la Mare de Déu i el deixeble estimat de Jesús, es pot dir que és un desig de Jesús, que es pot fer extensiu a...

Fa pocs dies el Barça va guanyar la lliga. Segur que no acabem de donar cap notícia… però ens va bé començar així aquesta homilia perquè en la celebració dels aficionats de divendres, hi havia almenys un element que ens pot ajudar a comentar el que avui ens deia l’evangeli . I és el següent: en primer lloc, vam veure —o alguns potser ho vau viure en primera persona, una gran multitud, formada per persones de diferents edats, de diferents classes socials, de diferents maneres de pensar, i molt probablement de diferents països, ètnies o llengües, totes unides per un mateix sentiment. Podríem fer un segon pas per intentar definir quin era aquest sentiment: podríem dir que era l’alegria, la joia de saber-se guanyadors, però també podria ser la satisfacció de veure l’esforç recompensat, o fins l’estimació per uns colors o el sentiment de pertinença a un club; però això ja no és tan important. El que ens interessa subratllar és el simple fet que moltes persones que no es coneixien entre elle...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és l’última part del llarg discurs que Jesús proclamà vora el llac de Galilea després d’haver obrat el miracle de la multiplicació dels pans, i que aquesta tercera setmana de Pasqua hem anat escoltant per fragments des de dilluns passat fins avui que l’hem acabat. És el discurs anomenat “del pa de vida”, que els deixebles van comprendre d’una manera profunda després de Pasqua, quan Jesús ja havia ressuscitat i ells van entendre del tot el que el Senyor els havia dit quan era amb ells, és a dir, que un cop mort i ressuscitat continuaria present entre nosaltres a través de l’Eucaristia. Però mentre Jesús predicava no tothom el va entendre; fins i tot hem sentit que a alguns els va escandalitzar algunes expressions de Jesús, com ara quan va dir que ell “era el pa baixat del cel” o que calia “menjar el seu cos”, mentre que el que Jesús volia era establir una relació directa entre l’aliment que suposa la celebració de la Missa que després ins...

  «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Aquesta pregunta que Jesús va adreçar a l’apòstol Felip mentre dialogaven, l’evangeli que acabem d’escoltar la situa en el context de l’últim sopar, mentre Jesús parlava llargament als seus deixebles a manera de testament espiritual. Era una paradoxa: després de tant de temps d’estreta convivència, després de tantes paraules escoltades de la boca de Jesús i de tants miracles fets en presència dels seus amics, Felip encara no havia entès que Jesús era el Fill de Déu, i que calia identificar-lo plenament amb el Pare: «Qui em veu a mi, veu el Pare» —li va respondre. I continuava dient «Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». I és que aprofundir en la figura de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres, és aprofundir en el coneixement de Déu. Perquè Jesús és imatge del Pare, Jesús és «el camí, la veritat i la vida», fent servir la mateixa...

  L’evangeli d’avui ens reporta una discussió sobre la identitat de Jesús: els fariseus i els grans sacerdots del temple estaven inquiets amb el que sentien explicar sobre ell, i van fer un primer intent de detenir-lo enviant-li uns guardes del temple. Però es van trobar amb una situació insòlita: els soldats van tornar sense ell, amb les mans buides. I no perquè Jesús s’hi oposés o s’escapés, sinó perquè en sentir-lo parlar els mateixos guardes es van adonar que mai “ningú no havia parlat així com ell”, i no es van veure capaços d’endur-se’l. I fins i tot Nicodem, que era un dels dirigents dels jueus, qüestionava que fos lícit de condemnar-lo sense haver-lo escoltat primer. Jesús, doncs, no va passar desapercebut en la societat jueva del seu temps, i fins podem veure que va causar polèmica: Qui era, aquest Jesús? Era el Messies esperat, o no l’era? Quin cas se li havia de fer? La manera d’actuar de Déu havia confós els jueus i les coses no eren com esperaven, i per això estaven c...

  La primera lectura que ens acaba de ser proclamada és de la tercera part del llibre d’Isaïes. És un escrit que segurament fou compost els primers anys després que el poble d’Israel retornés de l’exili a Babilònia, que va ser un temps de reorganització. El poble havia tornat a la seva terra, però va trobar-la en una situació molt diferent de com l’havien deixat; i tampoc no eren ells mateixos els qui havien marxat sinó els seus majors, i moltes coses les sabien per referències que havien rebut per tradició oral. Però en tot cas, calia reestructurar i recrear una societat, una vida. Calia aixecar el poble de les ruïnes. I és en aquest sentit que el profeta els parlava en nom de Déu. I concretament el fragment que avui hem llegit els parlava del dejuni i de la pràctica del dissabte. Sobre aquests dos temes, el que el Senyor els estava dient entre línies era que, en el fons, qualsevol pràctica religiosa i en concret aquestes dues, no tenen cap sentit si no anaven acompanyades d’obre...

  Si haguéssim de resumir les lectures d’avui en una sola paraula, escolliríem la paraula “magnanimitat”. Etimològicament, ve de dos termes llatins: magnus que vol dir “gran” o “molt gran” i animus que vol dir “ànim”, “ment” o “esperit”. Literalment, doncs, “magnanimitat” es podria definir com “grandesa d’ànim”, o bé més lliurement podríem dir que significa “tenir una gran generositat”, o “ser gran de ment i de cor”… En definitiva, podria ser un sinònim de ser una persona bondadosa i comprensiva, o simplement, “ser molt bona persona”.  En la primera lectura hem vist la magnanimitat en l’actuació de David, que va perdonar la vida de Saül per bé que aquest el perseguia. El rei Saül havia anat al desert amb la intenció de matar David; i mentre feia nit amb el seu exèrcit, David aconseguí infiltrar-se al campament i arribar fins al mateix capçal del llit on Saül estava dormint. Tenia el seu enemic al davant, sumit en un son profund, i l’hauria pogut matar fàcilment d’un sol cop...