Homilies de l'Efrem

Fa pocs dies el Barça va guanyar la lliga. Segur que no acabem de donar cap notícia… però ens va bé començar així aquesta homilia perquè en la celebració dels aficionats de divendres, hi havia almenys un element que ens pot ajudar a comentar el que avui ens deia l’evangeli . I és el següent: en primer lloc, vam veure —o alguns potser ho vau viure en primera persona, una gran multitud, formada per persones de diferents edats, de diferents classes socials, de diferents maneres de pensar, i molt probablement de diferents països, ètnies o llengües, totes unides per un mateix sentiment. Podríem fer un segon pas per intentar definir quin era aquest sentiment: podríem dir que era l’alegria, la joia de saber-se guanyadors, però també podria ser la satisfacció de veure l’esforç recompensat, o fins l’estimació per uns colors o el sentiment de pertinença a un club; però això ja no és tan important. El que ens interessa subratllar és el simple fet que moltes persones que no es coneixien entre elle...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és l’última part del llarg discurs que Jesús proclamà vora el llac de Galilea després d’haver obrat el miracle de la multiplicació dels pans, i que aquesta tercera setmana de Pasqua hem anat escoltant per fragments des de dilluns passat fins avui que l’hem acabat. És el discurs anomenat “del pa de vida”, que els deixebles van comprendre d’una manera profunda després de Pasqua, quan Jesús ja havia ressuscitat i ells van entendre del tot el que el Senyor els havia dit quan era amb ells, és a dir, que un cop mort i ressuscitat continuaria present entre nosaltres a través de l’Eucaristia. Però mentre Jesús predicava no tothom el va entendre; fins i tot hem sentit que a alguns els va escandalitzar algunes expressions de Jesús, com ara quan va dir que ell “era el pa baixat del cel” o que calia “menjar el seu cos”, mentre que el que Jesús volia era establir una relació directa entre l’aliment que suposa la celebració de la Missa que després ins...

  «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Aquesta pregunta que Jesús va adreçar a l’apòstol Felip mentre dialogaven, l’evangeli que acabem d’escoltar la situa en el context de l’últim sopar, mentre Jesús parlava llargament als seus deixebles a manera de testament espiritual. Era una paradoxa: després de tant de temps d’estreta convivència, després de tantes paraules escoltades de la boca de Jesús i de tants miracles fets en presència dels seus amics, Felip encara no havia entès que Jesús era el Fill de Déu, i que calia identificar-lo plenament amb el Pare: «Qui em veu a mi, veu el Pare» —li va respondre. I continuava dient «Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». I és que aprofundir en la figura de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres, és aprofundir en el coneixement de Déu. Perquè Jesús és imatge del Pare, Jesús és «el camí, la veritat i la vida», fent servir la mateixa...

  L’evangeli d’avui ens reporta una discussió sobre la identitat de Jesús: els fariseus i els grans sacerdots del temple estaven inquiets amb el que sentien explicar sobre ell, i van fer un primer intent de detenir-lo enviant-li uns guardes del temple. Però es van trobar amb una situació insòlita: els soldats van tornar sense ell, amb les mans buides. I no perquè Jesús s’hi oposés o s’escapés, sinó perquè en sentir-lo parlar els mateixos guardes es van adonar que mai “ningú no havia parlat així com ell”, i no es van veure capaços d’endur-se’l. I fins i tot Nicodem, que era un dels dirigents dels jueus, qüestionava que fos lícit de condemnar-lo sense haver-lo escoltat primer. Jesús, doncs, no va passar desapercebut en la societat jueva del seu temps, i fins podem veure que va causar polèmica: Qui era, aquest Jesús? Era el Messies esperat, o no l’era? Quin cas se li havia de fer? La manera d’actuar de Déu havia confós els jueus i les coses no eren com esperaven, i per això estaven c...

  La primera lectura que ens acaba de ser proclamada és de la tercera part del llibre d’Isaïes. És un escrit que segurament fou compost els primers anys després que el poble d’Israel retornés de l’exili a Babilònia, que va ser un temps de reorganització. El poble havia tornat a la seva terra, però va trobar-la en una situació molt diferent de com l’havien deixat; i tampoc no eren ells mateixos els qui havien marxat sinó els seus majors, i moltes coses les sabien per referències que havien rebut per tradició oral. Però en tot cas, calia reestructurar i recrear una societat, una vida. Calia aixecar el poble de les ruïnes. I és en aquest sentit que el profeta els parlava en nom de Déu. I concretament el fragment que avui hem llegit els parlava del dejuni i de la pràctica del dissabte. Sobre aquests dos temes, el que el Senyor els estava dient entre línies era que, en el fons, qualsevol pràctica religiosa i en concret aquestes dues, no tenen cap sentit si no anaven acompanyades d’obre...

  Si haguéssim de resumir les lectures d’avui en una sola paraula, escolliríem la paraula “magnanimitat”. Etimològicament, ve de dos termes llatins: magnus que vol dir “gran” o “molt gran” i animus que vol dir “ànim”, “ment” o “esperit”. Literalment, doncs, “magnanimitat” es podria definir com “grandesa d’ànim”, o bé més lliurement podríem dir que significa “tenir una gran generositat”, o “ser gran de ment i de cor”… En definitiva, podria ser un sinònim de ser una persona bondadosa i comprensiva, o simplement, “ser molt bona persona”.  En la primera lectura hem vist la magnanimitat en l’actuació de David, que va perdonar la vida de Saül per bé que aquest el perseguia. El rei Saül havia anat al desert amb la intenció de matar David; i mentre feia nit amb el seu exèrcit, David aconseguí infiltrar-se al campament i arribar fins al mateix capçal del llit on Saül estava dormint. Tenia el seu enemic al davant, sumit en un son profund, i l’hauria pogut matar fàcilment d’un sol cop...