Homilies de l'Efrem

A l’època de Jesús hi havia una forta creença en una tradició provinent del llibre del profeta Malaquies, l’últim dels profetes. Aquesta tradició assegurava que abans de l’arribada del Messies, Elies tornaria com a precursor, amb la missió de preparar el poble per a rebre’l. I aquesta creença és la que hi ha de rerefons en el diàleg que acabem d’escoltar entre Jesús i els deixebles. Els deixebles volien saber si era veritat que havia de tornar Elies. I Jesús els ho confirma: Efectivament, Déu havia enviat un precursor que havia de preparar el poble per a rebre el Senyor; però ho havia fet en la figura de Joan Baptista, que era el nou Elies. El problema era que els seu contemporanis no només no el van reconèixer, sinó que el van rebutjar; com també farien amb Jesús. Déu ho havia preparat tot per a la salvació del seu poble; però el poble no se’n sabé adonar. La litúrgia ens proclama aquest text ara que som a l’Advent, aquest temps de preparació per al Nadal. Però en realitat, el...

Quan fem la nostra professió de fe, diem que Jesucrist «tornarà gloriós a judicar els vius i els morts», o bé (si fem servir el credo dels apòstols), diem que Jesucrist «seu a la dreta de Déu, Pare totpoderós, i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». Queda clar, doncs, que segons la nostra fe, Jesús tornarà. Però ni el credo ni l’escriptura precisen res més sobre la segona vinguda del Senyor. Va ser el mateix Jesús qui ens en va parlar, però ell mateix va dir que «d’aquell dia i d’aquella hora ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare», com diu el verset just anterior a l’evangeli que ens acaba de ser proclamat. Serà una vinguda que es produirà, tan sols, quan el Pare vulgui.  Avui comencem el temps d’Advent, quan falten quatre diumenges pel Nadal. És un temps de preparació espiritual que ens ha d’ajudar a celebrar millor la festa de Nadal, en la que celebrem el Misteri de l’encarnació. I no estem preparant una simple festa ...

El passatge de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat està situat a la darrera etapa de la vida de Jesús, just abans que entrés a Jerusalem per darrer cop abans de la seva passió i mort. Per entendre’l bé, cal tenir present que l’evangeli de St. Lluc va ser escrit cap a finals del segle I, molt després dels fets que narrava. I quan aquest text fou escrit, Jerusalem ja havia estat destruïda pels romans, com a conseqüència de la dura repressió que patí l’any 70. Per tant, l’evangelista fa una barreja, i al mateix temps que explica la darrera etapa de Jesús fa una interpretació del que havia passat: potser la destrucció de Jerusalem va ser una conseqüència de no haver reconegut a Jesús com a Messies. Perquè si Jerusalem se n’hagués adonat que el Senyor estava dins seu hauria estat feliç, i les coses ja haurien passat d’una altra manera. Per tant, la conclusió és clara: tenir el Senyor a dins, dóna la felicitat. La litúrgia ens presenta aquests textos justament ara, que estem ...

Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que conté. Començava així: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió. Deia: «quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta, es pot interpretar en un doble sentit: per una banda, es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis sentits; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació, i la pregària contínua, la pregària perseverant que l’evangeli ens volia ensenyar, és aquest diàleg continu am...

La lectura del llibre de la Saviesa ens ha resumit molt bé el contingut de les lectures d’avui: Déu vol que ens allunyem del mal i creguem en ell. I aquesta crida a fer el bé i retornar a ell és per a tothom, encara que un s’hagi equivocat, o hagi sortit el camí. L’evangeli ho il·lustrava d’una forma immillorable amb la història de Zaqueu, «cap de cobradors d’impostos i ric». Pel seu càrrec, podem deduir que era una persona pecadora. En aquella època, l’imperi romà —que eren les forces d’ocupació, pactava amb els cobradors d’impostos la quantitat que havia de ser recollida en cada zona, i ells tenien potestat per fer tot el que volguessin per tal d’aconseguir-la; per això era molt fàcil que abusessin, i per tant, pequessin. Però tot i amb això, Jesús es fixa en ell, i li proposa d’hostatjar-se a casa seva, malgrat les crítiques que li va comportar. Perquè Jesús no havia vingut a jutjar: havia vingut per salvar a tothom, pecadors inclosos. I per això havia d’anar a casa seva. I el ...

L’evangeli d’avui ens contraposa dos personatges: el fariseu i el publicà. Els fariseus eren el grup dins dels jueus que advocaven pel compliment estricte de la Llei de Moisès, i es consideraven a si mateixos com “els rectes”. Els publicans eren els capitalistes encarregats de recaptar els impostos pels romans, i tenien llibertat d’acció mentre paguessin al govern la quantitat prefixada amb ells. Però a la pràctica, tot era diferent. Si bé els fariseus es presentaven com un model a seguir, tothom dubtava que complissin allò que ells obligaven als altres a complir estrictament. I els publicans, que teòricament feien un servei públic, eren considerats com a pecadors per ser col·laboracionistes i pels abusos que cometien a l’hora de recaptar els impostos. Cap dels dos, doncs, era un exemple per als altres. Però la diferència estava en la seva actitud: el publicà se sabia pecador, i per això tenia una actitud humil davant Déu; i en canvi el fariseu era orgullós, i la pregària se li c...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens pot deixar una mica parats per les expressions que conté: «He vingut a calar foc a la terra»…  «És la divisió, el que he vingut a portar»… Són expressions que contrasten amb la imatge d’un Jesús pacífic i entranyable, assegut plàcidament vora dels seus deixebles proclamant l’amor com a valor suprem. I és que, per entendre-les, les hem de mirar des d’un punt de vista més simbòlic. Déu es va aparèixer a Moisès enmig de les flames d’una bardissa ardent; i també va donar l’Esperit Sant a la primera comunitat de creient a través d’unes llengües de foc… El foc, doncs, vol significar aquesta força transformadora de Déu. Un foc que, com l’amor, transforma allò que toca. I és justament això el que Jesús ens ha vingut a portar: l’Esperit de Déu, que ens vol transformar de soca-rel i no pas deixar-nos indiferents.  L’Esperit Sant que un dia va parlar a Moisès, i que els apòstols van rebre reunits al voltant de la Mare de Déu, és exac...

L’evangeli ens remet avui al testimoni anònim d’una de les persones contemporànies de Jesús, una de les que el van veure físicament, i el van sentir predicar en persona. Era una dona, que estava tan meravellada del que veia i sentia que no pogué resistir la temptació d’interrompre amb una paraula d’admiració: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar», va cridar enmig de tothom. Certament, la verge Maria ha estat la única persona en tota la història de la humanitat que ha tingut una sort que els altres no podrem tenir mai. Però això no era el més important, i per això Jesús la rectificà: la sort de la Mare de Déu no va ser la de tenir l’oportunitat de gestar Jesús, sinó la d’haver escoltat la paraula de Déu, i haver-hi confiat. I d’haver-se deixat transformar per ella. Ho va fer dient sí a l’anunci de l’àngel; ho va fer essent la primera deixebla de Jesús, i dirigint sempre la gent cap al que ell deia. Ho va fer, no essent un simple oient que sent parlar...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat va al nucli de la festa que avui celebrem, que és la de la bondat de Déu. La lectura ens presentava Déu com un pare bo, que sap donar coses bones als seus fills quan les hi demanen. I ho feia, precisament, perquè és el que Ell va fer amb nosaltres ja abans de crear-nos: Déu ens va donar els béns de la natura, amb una sobreabundància de recursos que són molts més dels que necessitem. «Déu veié que tot el que havia fet era bo, bo de debò» (Cf. Gn 1,31), ens recorda la primera pàgina de la Bíblia. Però més enllà dels recursos naturals i dels béns materials, Déu ens ha donat com un tresor inestimable la seva paraula, que en el context de la Missa va dirigida a cadascun de nosaltres. I encara, en la celebració ens dóna la seva gràcia inestroncable a través dels dons sagrats del pa i del vi. La natura conté recursos en abundància, però la paraula de Déu és la font realment inesgotable que no deixa de donar-nos allò que més necessitem: una pa...

El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4aC i 39 dC, és a dir, tot el període de la vida de Jesús. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui va manar la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat. I com el text ens recordava, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet matar a Joan Baptista, que era el precursor de Jesús. Segurament, doncs a Herodes no li feia massa gràcia que parlessin de Jesús com el rei dels jueus, perquè era ell el qui ostentava aquesta dignitat reial. Però, malgrat tot, l’evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? En aquesta Missa, tal i com hem explicat al començament, celebrem la memòria dels s...

La festa d’avui ens convida a fer-nos una pregunta difícil: Qui és, Déu? És un ésser suprem que viu a la Glòria i està per damunt dels nostres sofriments? O, al contrari, és aquell que s’identificà tant amb el patiment humà que acabà sofrint la mort ignominiosa de la creu? Jesús ens respon aquesta pregunta presentant-nos una imatge de Déu que uneix les dues coses: per mitjà de la creu, Déu és aquell que és capaç de transformar la mort en vida, i el dolor en joia. Per la resurrecció, Déu transforma allò que era un instrument de mort horrible en una font de vida. Perquè la creu no fou el final de res, sinó una porta que ens obrí una nova dimensió. I no només per a aquell qui la patí, sinó també per a «tots els qui creuen en ell», com ens deia l’evangeli . A l’Eucaristia, el pa i el vi també són transformats. Per la seva paraula, allò que només eren uns dons purament materials es converteixen en la presència real del Crist. I rebent-los incorporem en nosaltres precisament aquell...

Totes les civilitzacions antigues, en un intent d’estructurar els pas del temps, van elaborar calendaris inspirats en els cicles naturals. I la setmana de set dies és al menys tan antiga com la civilització babilònica: el relat de la creació del Gènesi, que ens presenta a Déu creant el món en sis dies i descansant el setè, ve de l’època en què els jueus exiliats a Babilònia necessitaven un dia de descans periòdic per dedicar-lo al Senyor. I això que va començar com costum sa, amb el pas del temps es va anar transformant. Per assegurar que tothom complís el repòs del dissabte es van anar afegint una sèrie de normes per aquell dia; i en temps de Jesús eren tantes i tantes, que al final s’havia convertit en una missió gairebé impossible de complir. Què era més important? Dedicar un dia al Senyor i al descans? O complir tots els preceptes que s’havien anat afegint amb el temps? Ni David ni Jesús, davant la gana dels seus homes, no van dubtar que els motius humanitaris havien de pass...

Un cop més, Jesús ens recorda que les complicacions humanes no són el camí més curt per entrar en el regne del cel. La porta d’entrada està en la puresa original, en els valors més autèntics, com l’amor o el perdó. Per això Jesús ens posa avui un infant com a exemple: un dels més petits i vulnerables de la societat; una persona que en el temps antics no comptava, perquè encara tenia una probabilitat supervivència molt baixa. Però una persona que tenia visible el que és més important: la puresa de cor, que el pas del temps i les vicissituds de la vida encara no havien tingut temps de tapar amb una infinitat de capes, una al damunt de l’altra. Per entrar al Regne del cel cal deslliurar-se de totes aquestes capes i recuperar el que érem i teníem: la confiança en els altres, l’estar obert als nostres germans, cal estimar i deixar-se estimar… «El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d’aquests, per petit que sigui», ens deia Jesús. . Casualment, la proclamació d’aquesta ...

Les lectures d’avui ens parlen de la pregària. Què és la pregària? Pregar no és tan sols parlar amb Déu, sinó que és dialogar-hi: parlem amb ell, i escoltem el que ell té per dir-nos. En la primera lectura, hem pogut escoltar com entre Abraham i Déu hi havia aquest diàleg de manera directa: Abraham parlava amb Déu, i Déu li responia. I la conversa anava avançant. Algú pensarà: això no és així. De fet, molts ho voldríem! Ens agradaria que Déu ens enviés un WhatsApp al mòbil, que ens digués de manera clara i directa el que vol… però no ho fa. Més ben dit: ho fa d’una altra manera. Als cristians, Déu ens parla en la persona del Fill, a través de Jesús, que va venir per salvar-nos, i portar-nos una paraula definitiva de pare de Déu. I què ens va dir, Jesús? Ens va ensenyar a pregar amb el Parenostre, com sentíem en l’evangeli. Però tot seguit, ens digué també la manera d’escoltar-lo a ell, i saber què ens vol dir. I és a través de les persones que tenim al voltant. L’evangeli ens ...

Les lectures d’avui, benvolguts germans i germanes en Crist, ens parlen d’un misteri: el de la convivència del bé i del mal. En el nostre món, i així ha estat des de sempre, el bé i el mal viuen junts, per més que ens esforcem a separar-los. Això ja era així en els temps de l’Antic testament, com ens explicava la primera lectura del llibre de l’Èxode: després d’haver sortit d’Egipte, d’haver experimentat la presència de Déu i d’haver acollit la seva paraula, no van dubtar de quina havia de ser la seva resposta a Déu: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot», van dir. Però després van experimentar la tensió que suposa el mal barrejat subtilment amb el bé, i no van tenir força per mantenir la seva voluntat: van fabricar un vedell d’or i el van adorar, faltant així a la paraula donada. El mal s’havia infiltrat en els seus cors de la mateixa manera com l’evangeli descrivia la manera com el blat i el jull creixien junts, encara que el sembrador només hagués plantat el bla...

L’evangeli d’avui ens situa en el moment just posterior de la resurrecció, i ens reporta les reaccions tant dels amics com dels enemics de Jesús. El fet que haguessin trobat el sepulcre sense el cos però amb les benes i el sudari, permetia altres explicacions com la del robatori del cos. Però les dones, que tots els relats coincideixen que foren les primeres testimonis de la resurrecció, van veure Jesús i van parlar amb ell: l’aparició de Jesús els confirma el que els acabaven de dir, que Jesús havia ressuscitat. I els seus enemics, al fomentar una versió falsa amb la compra de falsos testimonis, en el fons no van feien res més que corroborar que alguna cosa havia passat: si estiguessin segurs que havia estat un robatori, no haurien fet falta tots els moviments que van fer. La resurrecció de Jesús, va ser real. I va ser el centre de la predicació dels primers deixebles, la pedra que ho sosté tot: si Jesús no hagués ressuscitat, i els deixebles no n’haguessin fet l’experiència, la...

Tots coneixem la paràbola que ens acaba de ser proclamada com la paràbola “del fill pròdig”, això és, del fill que es desprèn dels diners amb facilitat, que malgasta l’herència del seu pare. Però prenent aquest mateix adjectiu des d’un punt de vista positiu, la paràbola també es podria haver anomenat com la “del pare pròdig”; pròdig en l’amor. L’element central d’aquesta història és l’amor del pare, que a pesar de tots els lleigs que li ha fet el seu fill continua estimant-lo sense mesura, perquè la seva prodigalitat està basada en l’amor. És, sens dubte, la imatge que Jesús ens vol transmetre del Pare del cel: un pare misericordiós i bo, que està disposat a perdonar sempre, per gran que sigui l’ofensa que li hàgim fet. La preferència de Jesús pels publicans i els altres pecadors no és altra cosa que un reflex d’aquest amor i la misericòrdia de Déu, que no pot fer sinó alegrar-se cada vegada que un pecador es converteix. Per això Déu estén els seus braços a tothom i ho fa per mit...