Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...

Les lectures d’avui ens posen de costat Samuel i Jesús: dos naixements miraculosos, dos nois de qui se’ns diu que cresqueren en bondat i enteniment al mateix temps que es guanyaven el favor davant de Déu i dels homes, i dos homes les mares dels quals tingueren un paper determinant en les seves vides. L’Evangeli subratllava que Jesús vivia sotmès als seus pares, i gual que Samuel no va contradir la voluntat de la seva mare, de voler-lo dedicar al Senyor. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?», és una resposta que desconcerta a Maria i Josep, però no fa més que confirmar aquesta obediència incondicional al Pare en majúscula, aquell de qui tot prové. La vocació de Samuel té una forta influència familiar; la de Jesús es desenvolupa també amb un lligam fort amb la família. Dues famílies marcades per les dificultats, però això no va ser impediment perquè tots dos fills arribessin a parlar al poble d’Israel de part de Déu. Perquè tant una família com l’altra els hav...

Ja ho hem sentit : «Joan anunciava al poble la bona nova». I quina era aquesta bona nova? Que el Senyor enviaria un Messies, un Messies que era a prop. De fet, la gent pensava que el Messies era Joan baptista, però no l’era; només preparava el camí. I l’expectació de la vinguda del Messies feia sentir als deixebles la necessitat de preparar-se, i per això anaven a batejar-se. I Joan els deia coses concretes per ajudar-los: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». I als cobradors d’impostos i als soldats els donava consells semblants: «No exigiu més del que està establert», i «acontenteu-vos de la vostra soldada». Tots aquests consells els havien de servir per esperar el Messies, perquè per a rebre’l no feia falta fer grans coses externes: es tractava de tenir una disposició interior. Saber donar, saber compartir, i acontentar-se amb el que es té. No calia res més. Nosaltres, cristians del s.  xxi ,...

«Vindran dies, [deia la primera lectura ], que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà». I, quina és, germans i germanes, aquella promesa que Déu havia fet al seu poble? La primera lectura ens remet a una època que va ser molt dura: Jerusalem havia estat ocupada i una bona part del poble havia estat deportat a Babilònia. Tot semblava perdut, i ningú no veia com es podria restablir l’ordre i tornar a una època tranquil·la. ¿Totes les promeses que Déu havia fet al seu poble es reduïen a aquelles dificultats insalvables? No. Enmig de la desesperança el profeta aixeca una veu optimista: encara que ho pugui semblar, Déu no s’oblida mai del seu poble i complirà les seves promeses, fent «néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat»: serà el Messies. Era un presagi anunciat segles abans del seu naixement.  La litúrgia ens convida a recuperar aquell anunci, avui que comencem el temps d’Advent. D’aquí quatre diumenge...