Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui confronta dos moments forts en la història d’Israel, tots dos viscuts dalt d’una muntanya. El primer va ser a la muntanya del Sinaí, on el poble rebé els manaments de la Llei de Déu de mans de Moisès. En aquell moment devia ser un fet habitual faltar a la paraula donada, o fer servir el nom de Déu amb una certa lleugeresa. Per això el decàleg se’n fa ressò, i inclou entre els deu manaments el de no jurar en fals pel nom del Senyor: era una societat que no respectava prou l’altre, ni se n’adonava de quina era la voluntat de Déu. I necessitava, en aquell moment, aquella norma. Però aquest primer moment contrasta amb el segon: el sermó de la muntanya. Jesús, la Paraula feta carn, parla al poble i actualitza la llei antiga. I no ho fa perquè els seus contemporanis fossin millors que els avantpassats de feia segles, sinó perquè la humanitat havia d’entrar en una altra etapa, la del Regne de Déu. I en aquest nou paradigma que és el Regne calia fer un pas més i actuali...

Com un bon mestre, Jesús volia despertar la curiositat dels seus deixebles perquè arribessin al coneixement pel seu propi peu. Per això en l’evangeli d’avui els fa una pregunta amb tota la perícia: els enfronta a una qüestió que els dóna la clau per entendre les profecies i la persona del Messies. El segon llibre de Samuel reportava la promesa de Déu d’ungir un descendent de David que regnaria per sempre. Però en temps de Jesús aquesta promesa encara no havia estat complerta; i encara menys, els contemporanis de Jesús es podien imaginar de quina manera una persona humana podia “regnar per sempre”. Amb tot, Jesús permetia que l’anomenessin “Fill de David”, malgrat la càrrega política i nacionalista que aquest títol tenia; perquè sabia que hi havia un detall important en les escriptures que als escribes els passava per alt. El trobem en les paraules del salm 110, que apareixen citades per Jesús en l’evangeli d’avui, quan David es refereix a un descendent seu –que encara no havia na...