Homilies de l'Efrem

  Tot fent camí des de Jerusalem cap a Damasc, com llegíem a la primera lectura , Saule se sentia segur d’ell mateix. Era un jueu convençut, que havia rebut una educació clàssica, i tenia unes conviccions clares. El llibre dels Actes ens el presenta per primer cop presenciant la lapidació de St. Esteve, el primer màrtir. I no tenia cap dubte que calia combatre i eliminar aquell grup incipient de cristians que el molestaven perquè no pensaven com ell, i a això dedicava totes les seves energies. Però sense esperar-s’ho es va trobar de cop i volta amb el Senyor ressuscitat, i va viure un d’aquells moments que et canvien la vida en un instant. El Senyor tenia uns altres plans per a ell, el seu cor era massa gran per a dedicar-se a exterminar cristians. I per això aquella gran llum que el va deixar encegat va marcar un abans i un després en la seva vida, perquè la paraula de Déu no pot deixar indiferent a ningú, i l’Esperit bufa on vol. I el canvi va ser tan sobtat que només va poder di...

  Quan, en llenguatge popular, diem que alguna cosa és una arma de dos talls, ens referim a algun afer que pot ser beneficiós i contraproduent alhora, una qüestió delicada amb què cal anar amb compte perquè volent fer un bé no acabem fent un mal… I no és aquest ben bé el sentit amb què St. Pau parlava d’una arma de dos talls a la primera lectura quan referint-se a la paraula de Déu deia que «és més penetrant que una espasa de dos talls». Ell s’hi referia més aviat en un sentit literal, per explicar-nos el poder de penetració que té la paraula de Déu, que és capaç d’arribar al més profund de la nostra persona i allà dins separar el bé del mal, «destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i [esclarir] les intencions i els pensaments del cor», deia. I és que veure com Jesús a l'evangeli és capaç de convertir un pecador en un dels seus màxims col·laboradors, com va passar amb Leví, el cobrador d’impostos, és una cosa que no ens hauria de deixar indiferents (...

Som a les acaballes del temps litúrgic de Nadal, que s’acaba demà amb la festa del Baptisme del Senyor. I els dies que van entre l’Epifania i la conclusió del temps nadalenc (que aquest any han estat força nombrosos), la litúrgia ens ha convidat a contemplar la manifestació del Senyor des de diferents punts de vista. Els diferents miracles que aquesta setmana ens han presentat les lectures — el de la guarició del leprós avui, però també els altres que hem anat llegint des de dilluns, no deixen de ser una prolongació d’allò que vam celebrar el dia de Reis: que Jesús es va manifestar als seus de diferents maneres, i que ho va fer amb humilitat i discreció. Llegíem avui que després de guarir el leprós «Jesús li manà que no ho digués a ningú», i que fes com tothom, el que estava establert en el seu temps. Jesús veia que la seva anomenada «s’estenia cada dia més, i venia molta gent per escoltar-lo […] però ell, quan podia, es retirava a llocs solitaris per pregar», perquè no havia vingut a...

  «Mireu l’anyell de Déu» , va dir Joan a dos dels seus deixebles mentre mirava Jesús que passava. Aquell qui era abans del temps i serà per tota l’eternitat, aquell ésser transcendent que anomenem Déu i que ens costa d’entendre i d’imaginar, Aquell qui és la paraula per la qual tot existí, Aquell qui depassa tota comprensió, gràcies al Misteri de l’encarnació se’ns ha fet proper, s’ha fet un de nosaltres fins a tal punt que els seus contemporanis el van poder veure passant pel carrer. És el misteri de l’encarnació: Déu s’ha fet un de nosaltres i ens ha parlat en un llenguatge que podem comprendre i podem fer nostre. «Mireu l’anyell de Déu», direm d’aquí un moment, abans de rebre el cos de Crist. Aquestes paraules de Joan en veure Jesús han passat a la litúrgia, en el moment just abans de combregar. Perquè en la celebració reconeixem Déu en el sagrament del pa i del vi, damunt el qual hem invocat l’Esperit Sant. Però també el reconeixem en la seva paraula que ens ha estat proclamad...