Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui ens contraposa dos personatges: el fariseu i el publicà. Els fariseus eren el grup dins dels jueus que advocaven pel compliment estricte de la Llei de Moisès, i es consideraven a si mateixos com “els rectes”. Els publicans eren els capitalistes encarregats de recaptar els impostos pels romans, i tenien llibertat d’acció mentre paguessin al govern la quantitat prefixada amb ells. Però a la pràctica, tot era diferent. Si bé els fariseus es presentaven com un model a seguir, tothom dubtava que complissin allò que ells obligaven als altres a complir estrictament. I els publicans, que teòricament feien un servei públic, eren considerats com a pecadors per ser col·laboracionistes i pels abusos que cometien a l’hora de recaptar els impostos. Cap dels dos, doncs, era un exemple per als altres. Però la diferència estava en la seva actitud: el publicà se sabia pecador, i per això tenia una actitud humil davant Déu; i en canvi el fariseu era orgullós, i la pregària se li c...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens pot deixar una mica parats per les expressions que conté: «He vingut a calar foc a la terra»…  «És la divisió, el que he vingut a portar»… Són expressions que contrasten amb la imatge d’un Jesús pacífic i entranyable, assegut plàcidament vora dels seus deixebles proclamant l’amor com a valor suprem. I és que, per entendre-les, les hem de mirar des d’un punt de vista més simbòlic. Déu es va aparèixer a Moisès enmig de les flames d’una bardissa ardent; i també va donar l’Esperit Sant a la primera comunitat de creient a través d’unes llengües de foc… El foc, doncs, vol significar aquesta força transformadora de Déu. Un foc que, com l’amor, transforma allò que toca. I és justament això el que Jesús ens ha vingut a portar: l’Esperit de Déu, que ens vol transformar de soca-rel i no pas deixar-nos indiferents.  L’Esperit Sant que un dia va parlar a Moisès, i que els apòstols van rebre reunits al voltant de la Mare de Déu, és exac...

L’evangeli ens remet avui al testimoni anònim d’una de les persones contemporànies de Jesús, una de les que el van veure físicament, i el van sentir predicar en persona. Era una dona, que estava tan meravellada del que veia i sentia que no pogué resistir la temptació d’interrompre amb una paraula d’admiració: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar», va cridar enmig de tothom. Certament, la verge Maria ha estat la única persona en tota la història de la humanitat que ha tingut una sort que els altres no podrem tenir mai. Però això no era el més important, i per això Jesús la rectificà: la sort de la Mare de Déu no va ser la de tenir l’oportunitat de gestar Jesús, sinó la d’haver escoltat la paraula de Déu, i haver-hi confiat. I d’haver-se deixat transformar per ella. Ho va fer dient sí a l’anunci de l’àngel; ho va fer essent la primera deixebla de Jesús, i dirigint sempre la gent cap al que ell deia. Ho va fer, no essent un simple oient que sent parlar...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat va al nucli de la festa que avui celebrem, que és la de la bondat de Déu. La lectura ens presentava Déu com un pare bo, que sap donar coses bones als seus fills quan les hi demanen. I ho feia, precisament, perquè és el que Ell va fer amb nosaltres ja abans de crear-nos: Déu ens va donar els béns de la natura, amb una sobreabundància de recursos que són molts més dels que necessitem. «Déu veié que tot el que havia fet era bo, bo de debò» (Cf. Gn 1,31), ens recorda la primera pàgina de la Bíblia. Però més enllà dels recursos naturals i dels béns materials, Déu ens ha donat com un tresor inestimable la seva paraula, que en el context de la Missa va dirigida a cadascun de nosaltres. I encara, en la celebració ens dóna la seva gràcia inestroncable a través dels dons sagrats del pa i del vi. La natura conté recursos en abundància, però la paraula de Déu és la font realment inesgotable que no deixa de donar-nos allò que més necessitem: una pa...