Homilies de l'Efrem

Les lectures d’avui ens posen de costat dues famílies: la d’ Abraham i Sara al començament del poble d’Israel, i la de Josep i Maria al començament del nou poble que és l’Església. Dues parelles unides per un naixement miraculós, dues parelles que tenen en comú haver estat l’inici fecund de dos pobles. I entremig, fent com de frontissa, hi trobem els dos ancians Simeó i Anna , que simbolitzant l’ancianitat d’un poble que llargament ha esperat el Messies, posen les bases de l’esperit que ha de tenir la nova gran família: alegria i esperança. Les tres parelles de personatges estan unides pel fil conductor de la fe: Abraham, Simeó i Josep, van creure. Sara, Anna i Maria, a més de creure van experimentar-ne el resultat: aquella alegria que no es pot amagar perquè brolla de l’interior més profund, com un agraïment pel do rebut de Déu.   De tot plegat en neix una gran família: l’Església. I l’Església troba en l’Eucaristia la ritualització de tot aquest Misteri: reunits en assemblea de...

  « Ella es torbà en sentir aquestes paraules ». Era normal que la por fos la primera reacció que tingués després d’una notícia com aquella: havia estat escollida per ser la mare del Messies, tant llargament esperat durant segles per generacions i generacions. Però per altra banda no era del tot estrany: al llarg de la Bíblia Déu sempre s’havia destacat per escollir els més petits per fer les coses més grans: sense anar més lluny, la primera lectura ens recordava com el rei David, de qui havia de venir el Messies, havia estat pres del clos del ramat —on estava guardant les ovelles i les cabres, per per ser ungit rei d’Israel. Era el més petit, aquell que ni la seva família no tenia en compte; però el Senyor l’havia escollit per fer una obra molt gran. I una cosa semblant va passar amb Maria. Aquell casal que Déu volia edificar, no era un temple de pedres o de materials nobles com David es pensava; era una altra cosa. Per això, encara que haguessin passat segles entre David i Maria...

«Germans, viviu sempre contents». Així començava el fragment de la primera carta als Tessalonicencs que ens ha estat proclamat com a segona lectura d’avui. I encara que aquesta carta sigui l’escrit més antic de tot el Nou testament, no és d’estranyar que contingui una clara al·lusió a l’alegria perquè l’alegria és un tema que travessa tota la Bíblia: hi apareix com a una actitud pròpia de la vida, com un do que Déu concedeix, com la reacció humana pròpia que sorgeix al veure les obres de Déu, hi apareix unida a l’alliberament i la salvació, i també com una conseqüència de la trobada amb el Senyor. A l’escriptura l’alegria es podueix per l’anunci de la paraula de Déu, acompanya la fe en Jesucrist, i si és autèntica pot aparèixer fins i tot enmig de la persecució, les proves i els sofriments. I en el fragment d’avui és referida com una actitud pròpia del cristià: en aquells primers anys del cristianisme per a molts era un motiu de preocupació la data de la vinguda definitiva del Crist, ...

  Durant molts segles, Déu va anar preparant la vinguda del Salvador del món. I ho va fer de diferents maneres i a través de diferents persones. Un d’ells va ser el profeta Elies, de qui ens parlava la primera lectura del llibre de Jesús, fill de Sira. El text era un fragment de l’apartat que l’autor dedica a fer un elogi dels Pares, d’aquells grans personatges de l’Antic testament que suscitaven la seva admiració. I el descriu com «un profeta de foc» potser pel seu temperament, per la seva lluita incansable contra la idolatria, per la seva denúncia insubornable contra els abusos de l’autoritat, pels episodis que l’escriptura li atribueix haver fet baixar literalment foc del cel, o per la manera com va ser endut al cel. Sigui pel que sigui, aquest profeta de l’esperança escatològica, segons la tradició que hem escoltat havia de tornar per preparar el dia del Senyor: «Feliços els qui, abans de morir, veuran el teu retorn!», acabava dient el text. I en l’evangeli que ens ha estat pr...

  Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura : el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny es...

En la primera lectura sentíem com el missatge del profeta Isaïes no podia ser més optimista i positiu: hi ha un Déu que vetlla per nosaltres, que ens escolta, que ens guia, que ens dóna tot allò que necessitem i que guareix les nostres ferides. I encara que el món sigui inestable i estigui ple de dificultats, aquest Déu sempre es compadeix del seu poble i el salva. I en l’evangeli hem vist materialitzada aquesta ajuda que ve de Déu en la figura de Jesús: ell és el qui —trepitjant el terreny, es compadeix del poble, l’escolta, el guia i el guareix. La salvació de Déu ens va arribar de la mà de Jesús, i Jesús va enviar els seus deixebles pel món amb la mateixa missió: fer arribar la paraula de Déu i la seva salvació a tothom, sense distinció. Ara que som a la primera part de l’Advent, a través d’aquestes lectures se’ns convida a recordar que, més enllà de tot el què veiem, hi ha un destí final que Déu ens té preparat, on totes aquestes promeses es faran realitat. I això passarà siguin ...