Homilies de l'Efrem

Tothom recordarà una notícia que fa uns mesos es va fer viral: a París, un jove va veure un nen a punt de caure d’un balcó, i sense pensar-s’ho dues vegades va escalar per la façana en 40 segons i li va salvar la vida. Podríem considerar-ho simplement com una acció heroica. Però, per a aquell nen i per la seva família, ¿no va ser un miracle? Avui l’evangeli també ens parlava d’un que feia miracles sense ser del grup dels seguidors de Jesús. I els deixebles se’n van estranyar. Però Jesús els demana que el deixin fer, posant en evidència que fer el bé a un altre no depèn de la pertinença a un grup. Dit d’una altra manera: fer el bé és signe de pertànyer a l’únic grup que hi hauria d’haver, el dels qui estan cridats salvar-se. Les paraules de Jesús «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», són una manera de dir que hem d’estar per damunt de les classificacions. I els deixebles no ho estaven. De fet, molts cops nosaltres tampoc no hi estem. De vegades classifiquem les persones...

La trobada entre Natanael i Jesús no té res de casual: Jesús ja s’havia fixat en Natanael abans que ell se n’adonés. I Felip, cridant a Natanael, no fa sinó de simple mitjancer: és un missatger que actua de part de Jesús, i facilita una trobada que Jesús ja havia previst. El Senyor tenia preparades coses grans per a Natanael; i actua a través de Felip per arribar-hi. En aquesta història aparentment innocent, doncs, hi ha el signe evident d’una dimensió transcendent: Déu actua indirectament a través de Felip, que encarna la dimensió transcendent de Déu. És, exactament, el paper que desenvolupen els àngels, que són signes de la presència i la benvolença divina: Déu pot actuar en la història a través d’ells. De la mateixa manera que –amb l’ajuda de Felip–, un dia es produí la trobada entre Jesús i Natanael, sempre que celebrem l’Eucaristia es produeix la trobada entre cadascun de nosaltres i el Senyor. I és una trobada que no es desenvolupa per causa dels nostres mèrits, sinó perq...

  Les dues lectures d’avui tenen en comú la imatge de la llavor. En la primera , St. Pau la fa servir per explicar com es transformarà el nostre cos en la resurrecció; en la segona , Jesús la fa servir per explicar-nos com la paraula de Déu pot anar transformant les nostres vides, ja en aquest món. Totes dues, doncs, encara que sembli que ens parlen de coses diferents, ens diuen el mateix. De la mateixa manera que el nostre cos quan sigui dipositat a la terra com una llavor sofrirà una transformació, i la mort no serà el final, el nostre cos present ja es pot anar transformant ara per l’acció de la paraula, si som receptius i la deixem treballar; si som «terra bona». L’eucaristia és, precisament, el lloc on la paraula cau a la terra. Sempre que estem reunits a la presència del Senyor, allò que d’ell sentim ens és adreçat d’una manera viva i real, ara i aquí, per a cadascun de nosaltres. I no només això: si som receptius i de veritat ho creiem, el nostre interior es conver...