Els cristians hauríem de saber veure en l’altre un fill estimat de Déu
Tothom recordarà una notícia que fa uns mesos es va fer viral: a París, un jove va veure un nen a punt de caure d’un balcó, i sense pensar-s’ho dues vegades va escalar per la façana en 40 segons i li va salvar la vida. Podríem considerar-ho simplement com una acció heroica. Però, per a aquell nen i per la seva família, ¿no va ser un miracle?
Avui l’evangeli també ens parlava d’un que feia miracles sense ser del grup dels seguidors de Jesús. I els deixebles se’n van estranyar. Però Jesús els demana que el deixin fer, posant en evidència que fer el bé a un altre no depèn de la pertinença a un grup. Dit d’una altra manera: fer el bé és signe de pertànyer a l’únic grup que hi hauria d’haver, el dels qui estan cridats salvar-se. Les paraules de Jesús «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», són una manera de dir que hem d’estar per damunt de les classificacions. I els deixebles no ho estaven. De fet, molts cops nosaltres tampoc no hi estem. De vegades classifiquem les persones per motius que no es poden triar, com el país, la raça, o la tendència sexual. D’altres vegades per circumstàncies que solen venir donades, com la religió, l’estatus social, o els diners. I d’altres vegades per coses que podem decidir, com les opcions polítiques, els gustos, o les aficions. El problema és que sovint confonem aquestes categories amb les de “bons” i “dolents”...
Com a cristians, podríem pensar-nos que ja ho tenim tot fet pel sol fet de pertànyer a l’Església, com si l’Església fos “el grup dels escollits”, o un “club selecte dels bons”. Però no és així. És veritat que a l’Església es troba la plenitud de la salvació. I és veritat també que l’Eucaristia és el lloc privilegiat on rebem els dons que ens anticipen aquella realitat a la que tothom és cridat, i ens ajuden a fer camí cap a ella. Però no és menys cert que l’Esperit bufa on vol, i que no som nosaltres qui li hem de posar límits. Per tant, també fora de l’Església hi ha traces de la veritat, que Déu ha disposat curosament perquè tothom tingui l’oportunitat de salvar-se.
A la nostra societat hi ha persones d’altres països, ètnies, cultures, religions, i creences. I també hi ha moltes maneres de pensar i de fer diferents, en el terreny de la política i en d’altres. Però totes, absolutament totes, estan cridades per Déu a la vocació humana i a salvar-se. Jesús ens deia que fora d’aquest grup només hi ha el que ell mateix s’ha auto-exclòs, el qui «allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe», deia, referint-se a aquestes persones que feien el bé sense ser deixebles. Malauradament, sempre hi ha persones que obren en contra dels seus propis principis; també a l’Església n’hi ha hagut. Jesús s’hi refereix amb la dura imatge de l’amputació, per subratllar-ne el rebuig. Però a pesar de tot, i avui més que mai, els cristians hauríem de saber veure en l’altre a un fill estimat de Déu amb independència de la seva raça, de la religió que practiqui, de l’opció política que tingui, i dels errors que hagi pogut cometre. Tothom té l’oportunitat d’entrar en el Regne del cel que Jesús ens va venir a predicar.
Amb els escolans, tenim uns textos que ens serveixen per fer la pregària de la nit. Un d’ells diu així: «Jesús no té mans; només té les nostres per construir un món on hi habiti la justícia. Jesús no té peus; només té els nostres per a posar en marxa la llibertat i l’amor. Jesús no té mitjans; només té la nostra acció per aconseguir que tots siguem germans». Tots nosaltres, com a membres del Crist, podem contribuir a fer un món millor si les nostres vides es converteixen en paraules i obres eficaces. El jove de qui parlàvem al començament era africà, musulmà, i immigrant sense papers; per molta gent això sol ja hauria estat un estigma. Però res d’això no va comptar perquè Déu es valgués d’ell per salvar una vida, i fer el bé. Com de diferent podria ser el nostre món si veiéssim les diferències com una riquesa, i consideréssim tothom com a germans!
Homilia del diumenge xxvi durant l’any / B
