Homilies de l'Efrem

  «Qui hi ha que porti un llum per amagar-lo sota una mesura o sota el llit? No és per posar-lo en un lloc alt?». La pregunta retòrica que ens feia l’evangeli és de resposta evident: efectivament, ningú no posa el llum a sota el llit o en un lloc fosc, perquè no serviria de res. I menys en els temps antics, que els llums eren d’oli i posats en un lloc poc convenient podien provocar un incendi. El llum és per posar-lo en un lloc alt, perquè pugui il·luminar tota l’estança. Però si avui l’evangeli ens fa aquesta pregunta de resposta evident, no és perquè vulgui posar a prova la nostra lògica sinó perquè ens vol dir alguna altra cosa que potser no és tant evident com sembla. Si per llum no entenem una làmpada sinó la nostra pròpia fe o tot allò que Jesús ens ensenya, vol dir que aquests ensenyaments que ens il·luminen no són per quedar-nos-els en l’àmbit privat o més íntim, sinó per proclamar-los i compartir-los; perquè altrament, serien malaguanyats. Sant Enric d’Ossó —la festa del ...

L’evangeli d’avui , juntament amb la memòria del diaca i màrtir St. Vicenç, ens conviden a reflexionar sobre la relació que hi ha entre els lligams familiars i els de la fe. En només dues frases, l’evangeli ens feia veure la fortalesa d’ambdós. Per una banda, els lligams de la fe: els qui creien en Jesús sentien una atracció tan gran per la seva persona que acudien en gran nombre allà on fos, de tal manera que ni a ell ni als seus deixebles «no els quedava temps ni de menjar». Amb poques paraules queda descrita la força de l’atracció que exercia la fe en Jesús. Per altra banda, els lligams familiars: la família de Jesús, que d’entrada no entenien tot el que estava passant al voltant d’ell, no es podien quedar impassibles, i per això van anar per endur-se’l; tot i creure que «havia perdut el seny» no es podien quedar indiferents i havien de fer alguna cosa perquè els lligams familiars són també molt forts.   Fent un salt en el temps, la litúrgia ens presenta avui l’exemple del diaca...

  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...