Homilies de l'Efrem

  Com acabem d’escoltar a l’evangeli , a l’època de Jesús hi havia una forta creença en què l’arribada del Messies aniria precedida per una tornada d’Elies. Elies era «un profeta de foc», segons les paraules de la primera lectura . Potser el definien així per causa del seu fort temperament amb què va lluitar contra la idolatria i denuncià les injustícies que el poble patia per culpa de les autoritats. Però potser el van definir amb aquest terme perquè, així com el foc ho transforma tot, Elies havia d’aconseguir que el poble transformés el seu cor en un interior capaç d’acollir el Senyor. I aquesta renovació profunda era la que també necessitaven els deixebles de Jesús, que, mentre baixaven amb ell de la muntanya després d’haver viscut l’episodi de la Transfiguració, encara no havien entès que la vinguda d’Elies ja s’havia dut a terme amb la vinguda de Joan Baptista. Joan havia vingut a preparar els camins del Senyor i a fer-los adonar de la presència del Messies enmig del poble; pe...

La creença en la resurrecció dels morts sempre ha estat un element essencial de la fe cristiana: «Crec en la resurrecció de la carn», diem quan professem la nostra fe. Perquè així com Jesús va ressuscitar i viu per sempre, nosaltres també estem cridats a fer el mateix camí, i creiem que Déu ens ressuscitarà el darrer dia. Però que ho creguem fermament no vol dir que ho entenguem, o que tinguem totes les explicacions sobre el “com” tot això passarà. La resurrecció va més enllà del que la nostra imaginació i el nostre enteniment poden entendre: està totalment en el terreny de la fe, i no en el de la comprovació empírica o científica —o almenys, en la part de terreny que la ciència ha descobert fins avui. És potser per això, que la resurrecció ha estat un dels punts més incompresos i controvertits de la fe cristiana, ja des del començament. Per tant, o bé contemplem i meditem els textos que parlen de la resurrecció de Jesús tot confiant en la promesa que ens va fer segons la qual tots ser...

  Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va don...

  En el relat de l’evangeli d’avui hi ha una gran semblança entre Jesús i els fariseus, però que alhora és una gran diferència entre tots dos. Jesús i els fariseus s’assemblen en el fet que tots dos es fixaven en els altres. I la diferència és la manera com ho feien, o més ben dit, la finalitat per la qual es fixaven en els altres: els fariseus ho feien per seure en un bon lloc, és a dir, per treure’n un benefici propi. I Jesús es fixava en els fariseus per fer-los reflexionar, i veure quina paraula els podia dir per a la seva edificació i creixement. Els fariseus miraven per ells mateixos. Jesús mirava pel bé dels altres. Són dues maneres diferents de fer la mateixa cosa, que reflecteixen dues maneres diferents d’entendre la vida. Avui nosaltres també seiem amb Jesús en aquesta taula que és l’Eucaristia. A diferència d’aquell dia en què Jesús era el convidat, en aquesta taula Jesús és al mateix temps l’amfitrió, el menjar i el servidor. És una taula en la que hi hem estat cridats...

  De la lectura continuada de l’evangeli segons St. Lluc que estem fent aquests dies, avui ens ha tocat un fragment en el que Jesús parla als deixebles de la importància d’escoltar la veu interior: «Quan us portaran a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu del que haureu de dir ni de com us defensareu: l’Esperit Sant us ensenyarà aleshores el que cal dir». Els deixebles havien de recordar que eren temples de l’Esperit Sant, i que l’Esperit Sant habitava en ells. I per tant, seria des del més profund de la seva persona que brollaria aquesta veu interior inspirada per l’Esperit, que els indicaria els passos a seguir. Jesús convida als seus deixebles a estar atents al seu interior en molts d’altres fragments de l’evangeli, i també en moltes ocasions subratlla importància de la coherència que hi ha d’haver entre l’interior i l’exterior de la persona. Aquest fragment que dóna tanta importància a la vida interior, s’escau justament avui que celebrem la memòria...

  Només hi ha un sol Déu. D’acord amb la nostra fe, així ho declarem cada vegada que preguem el Credo i així ens ho recordava St. Pau en la primera lectura: «Hi haurà algú que cregui que Déu és només Déu dels jueus, i no dels altres pobles? Certament que també és Déu dels altres pobles, ja que hi ha un sol Déu». I aquesta certesa està en un nivell superior a totes les altres disputes i discussions que puguem tenir sobre qualsevol cosa o sobre qualsevol altra qüestió, per molt que li donem importància. L’evangeli ens ha reportat avui un d’aquests enfrontaments que tenien els fariseus i els mestres de la Llei amb el mateix Jesús. Resultava que construïen sepulcres al damunt dels profetes que els seus pares havien matat, però no per honorar els profetes o per demanar perdó del que els seus pares havien fet: si construïen monuments funeraris al damunt de les tombes era amb la mala intenció d’assenyalar que allà hi havia un lloc impur, i ho feien per evitar que algú descuidadament hi pa...

  Escoltar i veure tot el que Jesús deia i feia, impressionava. Ho acabem de veure en el testimoni d’aquella dona anònima que de forma espontània va interrompre Jesús mentre parlava, i va proclamar sortosa la mare de Jesús: quina sort que havia tingut aquella mare tenint un fill com aquell! —devia pensar. Però Jesús la corregeix i la precisa: el mèrit de Maria no havia estat el de tenir-lo físicament com a fill, havia estat el d’escoltar la paraula de Déu i guardar-la. No és el naixement d’una persona el que determina el seu futur, sinó una altra cosa. La paraula de Déu té el poder de penetrar en la persona i transformar-la, com havia passat amb Maria, i com ha passat a tants i tants cristians al llarg dels segles. Sant Dionís, la memòria del qual avui celebrem, n’és també un exemple. No el recordem perquè tingués el privilegi de ser el primer bisbe de París, ni perquè fos un gran predicador, ni ni perquè deixés res escrit o perquè protagonitzés grans miracles: el recordem perquè é...

  L’alegria recorre de forma transversal l’evangeli d’avui : Els deixebles «tornaren tots contents» de la missió que el Senyor els havia encarregat, perquè s’havien sorprès del que podien arribar a fer en el seu nom. El Senyor també s’alegrà amb ells, tot i advertir-los que més aviat havien d’alegrar-se “que els seus noms estiguessin escrits en el cel” més que no pas d’haver vençut el mal. Però, en tot cas, s’encomanà de la seva alegria i es posà a parlar-los «ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant», proclamant-los feliços per poder veure tot allò que veien. Aquesta alegria que travessa l’evangeli és un indicador: experimentar-la és senyal d’estar en sintonia amb allò que Jesús ens demana, amb allò que no és tan propi de les persones més sàvies i enteses com de les que acullen la paraula de Déu amb senzillesa de cor: «Us enalteixo, Pare, […] perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Així com el Senyor es va reunir i es va alegrar amb els setan...

Acabem d’escoltar a l’evangeli que per ser deixeble i apòstol del Senyor, no fan falta grans coses materials: «No porteu bossa, ni sarró, ni calçat», deia Jesús als setanta-dos que va enviar per tot arreu a predicar la bona nova del Regne. El més important no són les coses materials: el més important és creure el en Senyor, escoltar la seva paraula, retenir-la, posar-la en pràctica en la pròpia vida, i difondre-la. I la paraula que Jesús ens va donar i que aquells deixebles van sentir de la mateixa boca del Senyor, nosaltres la coneixem a través de la Bíblia, que ens és proclamada en cada celebració, com si la sentíssim pronunciada avui i ara pel mateix Senyor, que continua viu en cada celebració que fem.   I en aquesta Missa, a més, fem memòria de St,, Jeroni, un sant que va dedicar tota la seva vida a l’estudi de la paraula de Déu, llegint a fons i convertint-la en escola de vida. Nascut al s. IV al si de l’Imperi romà   (en una regió que correspondria a l’actual Croàcia), ...

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure. Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comp...

  Si només llegíssim la primera part de l’evangeli d’avui, podríem arribar a pensar que les persones es classifiquen en bones i dolentes. La comparació que feia el text era clara: així com «no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons», les persones bones «del tresor de bondat» que tenen a dins en treuen la bondat, i les persones dolentes «del seu tresor de maldat» en treuen el mal. Però com ens deia la primera lectura, «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors», i el mateix St. Pau es posava ell mateix com a exemple: «entre els pecadors jo sóc el primer», ens deia. Perquè el fet de ser pecador o d’haver pecat, no és mai un obstacle perquè Déu ens salvi. Per això, tot seguit de la imatge de l’arbre ve la de la casa edificada sobre la roca que la complementa: el secret no és “quin arbre sóc” sinó “si escolto la paraula de Jesús” i la sé traduir en fets. Que un dia haguem donat un fruit dolent no vol dir que siguem dolents, i que un dia...

  Tots els cristians ens hauríem de caracteritzar per una actitud de vetlla, de vigilància, d’estar atents, perquè no sabem ni el dia ni l’hora en què vindrà el Senyor. St. Mateu dedica tota una secció del seu evangeli a parlar d’aquesta actitud. És una sèrie de tres paràboles que tenen la finalitat de fer-nos veure la importància d’estar atents sobre nosaltres mateixos: la paràbola del lladre que ens va ser proclamada dijous, la de les verges que esperen l’espòs que vam llegir ahir, i la paràbola dels talents d’avui. I avui també, la litúrgia ens presenta l’exemple de St. Agustí, una persona que va saber fer rendir els seus talents doblement. Va ser un dels pares de l’Església més eminents, afavorit amb els dons de la saviesa que va fer rendir com a pensador, escriptor i predicador: els seus escrits encara ens són font d’aliment espiritual i creixement humà i cristià quinze segles més tard. Però també els va saber fer rendir amb el seu exemple de vida: la seva conversió, afavorid...

  Déu estima gratuïtament, de veritat, i a tothom. I és conseqüent amb ell mateix. Per això Mateu va escriure aquesta paràbola : en aquell temps molts pagans es convertien al cristianisme i s’incorporaven a l’Església ja grans; i entre els jueus “de tota la vida” va sorgir el dubte de si aquells pagans acabats de convertir tindrien la mateixa recompensa que ells, podent entrar   igualment al cel encara que de sempre haguessin professat una altra religió. I sí, l’havien de tenir: Déu és conseqüent amb ell mateix. Segur que a aquests mateixos jueus no els feia un problema pensar que Abraham hagués estat cridat quan tenia setanta-cinc anys mentre que Déu ja hagués cridat a Samuel de ben jovenet. I el mateix passava amb el propi Mateu, que sempre havia treballat de cobrador d’impostos i ara era apòstol, juntament amb qui després seria Joan evangelista, que la tradició ens mostra com a ben jove. Recordem encara que el bon lladre és la única persona a qui Jesús assegurà la seva esta...

  Jesús, Déu com era, tenia una predilecció pels més febles: al llarg de tot l’evangeli el veiem preocupat pels malalts, ancians, els pecadors i en general tots aquells que eren rebutjats per la societat. I avui ens queda clar que també té en bona estima els nens, que en aquell moment la societat no tenia en compte com ara: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne del cel és dels qui són com ells», deia Jesús als seus deixebles que s’havien posat nerviosos en veure que la gent li portava els nens. Perquè Jesús ens posa els nens per exemple? Segurament que no ho va fer per amabilitat ni per portar la contrària, sinó perquè en ells hi devia veure unes actituds i qualitats que són bones per entrar al Regne del cel. Els nens són senzills i nets de cor. Són sincers i transparents. Els nens són febles i ho tenen tot per fer, però en canvi ho donen tot: saben captar quan algú es preocupa per ells i els estima, i saben estimar amb tota la senzillesa, amb aquella puresa de cor que...

  A primer cop d’ull, l’evangeli d’avui sembla que estigui dividit en dues parts ben diferenciades: l’anunci de la passió, mort i resurrecció de Jesús, i el diàleg de Jesús i Pere sobre la conveniència de pagar el tribut al temple. Però en realitat la segona part és la continuació de la primera, i la reflexió sobre la necessitat de pagar el tribut pot ser vista com una explicació indirecta de la necessitat que Jesús tingué de patir la passió i la mort. El temple estava dedicat al Senyor i Jesús n’era el seu Fill, per això no li calia pagar el tribut; però com que Jesús havia estat donat a la humanitat i havia de fer el que la humanitat comprenia, el Pare els donà una moneda perquè poguessin pagar i no fossin causa d’escàndol. Fent un paral·lelisme podríem dir que Jesús, essent el Fill de Déu com era, hauria pogut entrar a la glòria sense pagar el tribut de la passió i la mort; però havent caigut en mans d’uns homes que no l’havien entès, perquè la moneda de la resurrecció fos efect...

  Jesús va escollir dotze deixebles i els va enviar a predicar el Regne de Déu. I abans de fer-ho els donà una llarga sèrie d’instruccions. El fragment de l’evangeli que avui ens ha estat proclamat són una part d’aquestes indicacions donades per Jesús als dotze. Concretament, és la part en què Jesús els dóna confiança i els anima a proclamar sense por tot allò que han après d’ell: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats», els demanava. Ell ja sabia que aquesta missió els valdria incomprensions, persecucions, i fins i tot els podria dur a la mort. Però l’objectiu estava més enllà de la vida present: «tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel», deia. Per això és més important seguir Jesús i reconèixer-lo davant de tothom, que no pas viure amb por de donar testimoni. La fe en Jesús no és una cosa íntima que s’hagi de viure privadament, sinó que és per compart...

Fa uns dies Jesús ens recordava en l’evangeli que ell no havia vingut a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó que els havia vingut a completar. I també aquesta setmana, referint-se a la Llei antiga, Sant Pau ens deia que estar al servei de la nova aliança no volia dir fer cas de la lletra escrita en un sentit literal, sinó que calia estar obert al que l’Esperit ens demanés. En continuïtat amb aquests dos textos, doncs, podríem dir que l’evangeli d’avui és un exemple pràctic del que tot això significa i implica: si bé és cert que la Llei demanava no trencar els juraments i complir tot allò que s’hagués jurat, no és menys cert que, si tothom digués la veritat, el jurament seria innecesari. Les normes, doncs,   són necessàries quan no es fan les coses ben fetes, o per evitar mals majors; però més enllà de les normes sempre hi ha una manera d’actuar més perfecta que està per sobre d’elles: actuar per amor, tal i com ens demana l’Esperit. Per fer un pas més i no li...

«La lletra de la Llei, gravada en tauletes de pedra, condemnava a mort». Amb aquestes paraules de la primera lectura , St. Pau es referia al què pot passar si ens limitem a llegir només el sentit estricte de les paraules de la Llei de l’antiga aliança que Déu va donar al poble a través de Moisès. Ben segur que aquesta lletra deia el que més devia convenir en el moment en què va ser donada, molts segles abans de Jesús. Però Jesús havia rebut una missió més elevada: ja no es tractava de condemnar els pecadors, sinó d’ajudar-los a convertir-se. I per això calia fer un pas més i no limitar-se a llegir el que deia la lletra en un sentit literal: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes [deia Jesús en l’evangeli ]. No vinc a desautoritzar-los, sinó a completar-los». I perquè aquella llei pogués ser interpretada de forma que servís per ajudar als justos a convertir-se, Déu ens va donar l’Esperit Sant. L’Esperit que assistí a Jesús i que després fou dona...