Homilies de l'Efrem

Ho hem escoltat a la primera lectura: Déu es va comprometre amb el seu poble amb la única condició que el poble seguís els seus manaments. I el manament que els resumeix a tots és el de l’amor, l’amor incondicional.  I Déu, l’ha complert: malgrat que el poble hagués trencat tantes vegades aquest compromís, Déu el va continuar estimant i ens va enviar el seu fill. I després d’això encara ens continua estimant a nosaltres, que com a poble hem estat capaços de fer tantes coses dolentes… En un món ple de guerres, maldats, falta de respecte fins i tot per la terra, Déu ens continua mostrant el seu amor sempre que ens acostem a ell, i ens demana que fem el mateix: que estimem fins a l’extrem, fins i tot als enemics. L’actualització que fa Jesús del manament d’estimar és un signe de l’autenticitat de l’amor de Déu, que ens continua estimant intensament malgrat que no l’hàgim correspost amb les accions que l’home ha comès i encara comet, i ens demana que nosaltres fem el mateix. I aquesta ...

  El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura , Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la sev...

  El breu relat de Marta i Maria ens vol deixar clara la importància de la paraula del Senyor: escoltar amb atenció allò que el Senyor té per dir-nos és la única cosa «necessària», ens diu el text. Però tot i ser tan important, de vegades les necessitats més immediates poden passar pel davant, com ens il·lustra el paper de Marta. I aleshores es produeix una tensió: per bé que l’afany de Marta per servir el Senyor amb generositat i diligència tingués la millor de les intencions, el neguit per fer el servei va provocar que aquest quedés enterbolit, perquè l’allunyava de la finalitat que tenia, l’allunyava de la única cosa necessària . ¿Qui estimava més, Marta o Maria? Potser les dues estimaven igual i ho demostraven de maneres diferents... Però en tot cas, el mateix Jesús ens indica què és el que no hem de perdre de vista: estar atents a la seva paraula.  Avui, que celebrem la festa de Sta. Escolàstica, podem establir un lleuger paral·lelisme entre aquest diàleg i el que es pro...

  L’evangeli d’avui té dos focus d’atenció: per una banda, ens presenta un cop més a Jesús acostant-se als més necessitats, en aquest cas representats per la dona sirofenícia que tenia un problema important amb la seva filla. I per altra banda, pel fet que ens convida a veure la universalitat de Jesús, que ha vingut a salvar tot el món, de la nacionalitat o religió que fos. Un dels primers problemes que va haver d’afrontar l’Església naixent fou la integració dels pagans, és a dir, d’aquelles persones que creien en Jesús sense provenir del judaisme. I aquests pagans, en el relat d’avui estan representats pels cadells que mengen de les engrunes que cauen de la taula de l’amo: encara que Jesús hagués nascut en el si de la religió jueva, en veritat havia vingut per salvar a tothom, fossin qui fossin, de la religió i la nacionalitat que tinguessin, com ho demostra el fet que Jesús accedí a guarir la filla d’aquella dona, encara que fos estrangera. A banda d’aquest evangeli, en la cele...

«Molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar». Ho acabem d’escoltar : la figura de Jesús i la seva predicació suscitava un veritable interès en tota la gent del seu temps. I és que el seu missatge no podia deixar indiferent a ningú: Jesús no havia vingut ni per renyar ni per jutjar, sinó que ensenyava amb autoritat, i tot allò que deia interpel·lava a les persones i les apropava a Déu. Tothom podia fer-ne l’experiència, i per això molta gent corria d’un lloc cap a un altre per veure’l. Com hem escoltat, eren una gentada. I Jesús, malgrat la necessitat que tenia de retirar-se amb els apòstols per descansar una mica i parlar amb ells, quan veié la gentada sentí compassió i no va deixar-los sols: es va posar a ensenyar-los amb estimació i paciència. Perquè Jesús sempre estava disponible per a tothom, i feia passar el projecte de Déu per damunt del seu personal. Aquells deixebles i col·laboradors a qui Jesús va convidar a retirar-se amb ell per reposar una mica, aquells ...

«Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» En el context i el llenguatge bíblic, aquell qui pot fer obeir les tempestes, només podia ser Déu. Però hi ha una evolució entre aquest passatge i els nombrosos passatges de l’Antic testament en què Déu fa esclatar una tempesta per castigar o per corregir alguna malesa dels homes. Amb aquest passatge , passem d’una visió de Déu que actua amb mà dura —com per exemple en el passatge del diluvi universal on Déu elimina de la terra amb una gran tempesta aquells qui no han actuat segons la seva voluntat, a un Déu que es fa solidari amb els qui pateixen, i que calma la tempesta per evitar una desgràcia. I no només això: els diu que, simplement tenint fe, probablement se n’haurien sortit. Aquest passatge ens transmet una imatge d’un Déu que estima, que està tranquil fins i tot quan la situació és crítica, i que ens convida a tenir fe per lluitar contra tot allò que ens assota, encara que siguin situacions on vegem perillar la nostr...