Homilies de l'Efrem

  La litúrgia d’avui ens convida a aprofundir en el misteri de la Trinitat des de quatre punts de vista. El primer és el de la revelació: ja a l’Antic testament, com proclamava la primera lectura , Déu va convocar el seu poble i per mitjà de Moisès els donà la Llei; però no seria fins al Nou testament quan la Trinitat es faria visible en la persona de Jesús, que deixaria als apòstols l’encàrrec de batejar en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, no sense abans haver ensenyat que el sagrament és comunió de vida amb aquestes tres persones. El segon punt de vista és el del poble: la primera lectura es feia ressò del fet que Déu s’escollís un poble, el fes testimoni del seu amor i objecte de la seva protecció; però no seria fins al Nou testament que aquest poble seria plenament incorporat a ell per mitjà del baptisme. Els membres d’aquest poble així incorporats, s’eleven a la categoria de fills de Déu. El tercer punt de vista és el de la llibertat: la primera lectura feia ref...

  Les dues lectures d’avui ens proposen l’exemple de dos apòstols que van acabar el seu pelegrinatge per aquest món de forma semblant, donant testimoni de la seva fe. La primera lectura ens resumia els dos anys que St. Pau va estar a Roma durant el seu primer captiveri. Tot i que estava pres sota la forma d’arrest domiciliari, això no li va impedir de fer allò que li demanava la seva vocació: evangelitzar. I no a qualsevol lloc, sinó a Roma, centre del món civilitzat. I encara que no fos aquest el captiveri immediatament anterior a la seva mort, sí que fou a la mateixa ciutat on la confessió del Crist acabaria més tard en martiri. L’evangeli , en segon lloc, ens parlava de St. Pere, l’altre apòstol que acabaria predicant a Roma i coronant la seva vida amb el testimoniatge més autèntic que es pot donar. Ell, que havia negat a Jesús davant d’una criada i ara sentia una certa enveja del deixeble estimat de Jesús, encara no sabia que també acabaria anant a la capital de l’imperi i con...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és un fragment dels discursos de comiat que Joan posa en boca de Jesús durant el darrer sopar. Són tot un “testament espiritual” escrit en primera persona, que aquests dies hem anat resseguint de forma contínua. I en la perícope d’avui Jesús ens parlava de la seva relació amb el Pare i de les conseqüències que aquesta relació té per a nosaltres. Jesús, a qui el Pare havia enviat al món, ara retornaria cap al Pare; i prometia als seus deixebles que, a partir d’aquell moment, l’oració que adrecessin al Pare en el seu nom seria efectiva. Perquè el Pare i el Crist estan tant íntimament units, que tots els seguidors de Jesús —pel fet de ser-ho, ja queden també units al Pare. En altres paraules: tot aquell qui ha acceptat al Crist és un fill estimat de Déu, i per això Déu no pot deixar d’escoltar-lo. No passaria res si Jesús ja no pregués més per nosaltres, perquè pel fet d’estimar-lo i creure en ell, el Pare també ens estima i escolta directa...

  Les paraules de Jesús que escoltàvem fa un moment van ser pronunciades durant el sant sopar, la vigília de la seva mort. Tenien un to de comiat, trist, però que alhora anunciaven una gran alegria. Era una contradicció que els deixebles no podien entendre. Què volia dir que marxaria, però tornaria a venir? O que estarien tristos però després alegres? Calia esperar: aquelles paraules no es podien comprendre sinó després de la resurrecció, quan de cop i volta descobririen allò que Déu havia estat preparant durant segles, i que els deixebles tindrien la sort de rebre com una primícia: la nostra vida no s’acaba amb el món present ni amb el nostre cos terrenal, sinó que Déu ens té preparat una altra cosa més gran. Aquesta lectura ens ha estat proclamada el dijous de la sisena setmana de Pasqua, això és, quaranta dies després de la resurrecció de Jesús. És el dia en què tradicionalment s’hauria celebrat la festa de l’Ascensió, avui traslladada al diumenge vinent. I per això les lecture...

  Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió. I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús...

  Jesús era «el fill del fuster». Tenia un orígen ben humil. I aquesta humilitat no s’adeia amb el que els seus convilatans devien pensar que correspondria a un profeta o a algú que ensenyés o fes miracles com els que feia. Però era així. De fet, l’evangeli deixa ben clar que Jesús va viure en el si d’una família humil —una família que vivia del seu propi treball, i no pas en el si d’una família rica o noble com podria semblar que hagués estat més a l’alçada de les circumstàncies. L’evangeli, doncs, converteix una llar treballadora en un lloc privilegiat, en el lloc escollit per Déu per a fer-hi néixer i créixer el seu fill estimat. La litúrgia ens presenta aquest evangeli en el dia de la festivitat de St. Josep obrer. És possible que un dels motius que tingués el papa Pius XII per instituir aquesta festa fos la voluntat de cristianitzar el dia del treball, una creació d’origen socialista i internacional del s. XIX. Però això no treu que el cristianisme doni una gran importància a...