Homilies de l'Efrem

«No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Déu ens va crear a la seva imatge i semblança. I fent-ho ens va voler oberts a la veritat i a la bellesa, ens va donar el sentit del bé moral i de la llibertat, i va permetre que aspiréssim a l’infinit i a la felicitat. Però encara que tot això sigui real per a nosaltres i puguem arribar a tenir un veritable desig de Déu, no és menys cert que, per ser conseqüent amb ell mateix, Déu va permetre que fent ús de la nostra llibertat poguéssim viure d’esquena a Ell i el rebutgéssim. L’home pot viure allunyat de Déu i oblidant-se d’ell; pot viure en pecat. Però això no treu que Déu, amb la seva infinita misericòrdia, no pari de cridar-lo un cop i un altre. Per això ens va enviar el seu propi Fill, que ens digué: «No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». La litúrgia ens recorda aquesta missió del Senyor justament ara que comencem la Quaresma. Perquè, per bona intenció que tinguem, sempre ...

Segons llegim a l’evangeli, al començament de la seva vida pública Jesús es buscà un grup de deixebles. Eren el grup de col·laboradors més estrets que coneixem com els dotze apòstols. Aquests, en sentir la crida de Jesús, van deixar tot el que tenien i es van dedicar a seguir-lo de forma exclusiva, aprenent d’ell i ajudant-lo. I Jesús els ensenyava d’una forma privilegiada, ja que els donava un grau més alt de coneixement del que la gent normal podia tenir, com hem sentit a l’evangeli. Ells, doncs, van ser els primers de saber d’una forma clara que Jesús seria rebutjat i que hauria de morir, però que això només serien els passos previs d’un final inesperat que Déu ens tenia preparat: Jesús havia de ressuscitar al cap de tres dies, inaugurant així una nova etapa per a tota la humanitat. Però aquest coneixement no els el va donar sinó després que ells l’haguessin confessat com a Messies, és a dir, després d’haver fet un acte de fe. D’aquí ve la pregunta que Jesús feia als seus deixe...

Quan l’antic poble d’Israel, després de sortir d’Egipte, es va trobar al desert, no tenia res per a menjar. Havien dubtat de Déu i l’havien posat a prova. Com deia el Salm, «van oblidar Déu, que els havia salvats». Però, malgrat tot, Déu es compadí d’ells i els va alimentar en ple desert amb el mannà. Perquè la misericòrdia de Déu està per damunt de la nostra lògica, i Déu no podia deixar abandonat el seu poble. I si Déu havia actuat així amb l’antic poble d’Israel, com no s’havia de compadir Jesús de la multitud que havia vingut per escoltar-lo i portaven tres dies sense menjar! Amb la multiplicació dels pans , Jesús donava continuïtat a aquell miracle que segles abans ja havia estat obrat en favor del seu poble. I en continuïtat amb aquell gest fet en el desert, en cada Eucaristia repetim encara la mateixa acció. «Prengué els set pans, digué l’acció de gràcies, els partí i en donava els trossos als deixebles perquè els servissin a la gent» és un relat amb una gran connotació...

«Molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar». Ho acabem d’escoltar: la figura de Jesús i la seva predicació va suscitar un veritable interès —en un sentit o en un altre—, en totes les classes i estaments socials del seu temps. I és que el seu missatge no podia deixar indiferent a ningú: Jesús no havia vingut ni per renyar ni per jutjar, sinó que ensenyava amb autoritat, i tot allò que deia interpel·lava a les persones i les apropava a Déu. Tothom podia fer-ne l’experiència, i per això molta gent corria d’un lloc cap a un altre per veure’l. Com hem escoltat, eren una gentada. I Jesús, malgrat la necessitat que tenia de retirar-se amb els seus col·laboradors més estrets per parlar amb ells, sentí compassió i no va deixar-los sols: amb estimació els ensenyava i els instruïa. Perquè Jesús, sempre estava disponible per a tothom.   Aquells deixebles i col·laboradors a qui Jesús va convidar a retirar-se amb ell per reposar una mica, avui som nosaltres. La celebra...