Homilies de l'Efrem

  En l’època que es va escriure l’evangeli era comú pensar que els mals físics eren una conseqüència del pecat: quan la gent veia un paralític com el que li van presentar a Jesús, tothom pensava que devia haver fet alguna cosa molt dolenta per merèixer un càstig tan gran. I com que el poder de perdonar pecats era un poder reservat només a Déu, si Jesús volia demostrar que podia perdonar el pecat també havia de guarir la malaltia que segons la creença més estesa li anava associada. I això és el que fa: no es limita a perdonar el pecat, sinó que també guareix al paralític físicament, perquè quedés clar que el poder de perdonar el pecat era real. En la nostra mentalitat el que més ens sorprèn és que Jesús tingués poder de guarició; però en la mentalitat del temps antic el que sorprenia era que pogués perdonar el pecat. I aquest és el missatge que el text ens transmet: Guarint el paralític Jesús demostra el seu poder sobre el mal més profund, que no és el mal físic sinó el pecat. L’ev...

  L’evangeli ens posa avui un centurió com a exemple. Un centurió era un oficial de l’exèrcit romà, un home que no pertanyia al poble d’Israel; un centurió era també un home entrenat per fer la guerra, i per tant, per matar si convenia a d’altres homes. Un home, en definitiva, que no encaixava en els manaments de la llei de Déu. Però no per això Jesús deixa d’escoltar-lo: Jesús l’acull malgrat la seva condició i actua través d’ell, perquè queda admirat de la seva fe. El text ens transmet, doncs, un model de Déu que no jutja les persones per la seva pertinença a un poble o un altre ni per les seves accions, sinó per la seva fe. Déu és el Déu de tothom, acull a tot aquell que se li acosta, i pot actuar fins i tot a través de persones que es podrien jutjar com a “dolentes”. Només cal que tinguem fe, i voluntat d’acostar-nos a ell. Nosaltres ho fem cada vegada que seiem a la seva taula, i cada vegada que ens reunim en el seu nom. De fet, les paraules del centurió han passat a la litúr...

  La primera lectura d’avui provenia del Primer Llibre dels Reis, un llibre que ens explica la història de l’antic poble d’Israel a través de les gestes dels reis i els profetes. Des de l’òptica de l’autor, els reis i els profetes eren les dues mans —la institucional i la carismàtica, que Déu feia servir per anar dirigint el destí del seu poble. I des d’aquest punt de vista també, era comú pensar que els mals (com la sequera) eren un càstig infligit per Déu per culpa dels pecats comesos com a poble. Aquesta era l’explicació que Elies havia donat al rei Acab sobre el llarg període de tres anys “sense pluja ni rosada”, que es va acabar de la manera que escoltàvem en la lectura. Veient com el poble s’havia donat al culte als déus cananeus, el profeta havia jurat que no plouria fins que el poble hagués tornat a reconèixer el veritable Déu, l’únic que té control sobre la natura. I així va ser: un cop refeta la confiança amb el poble, Déu va tornar a “fecundar la terra amarant els seus ...

  Les lectures d’avui ens parlen de tres dels deixebles més coneguts del Senyor: Pau, Pere, i el deixeble que Jesús estimava. La primera lectura ens mostrava com Pau, malgrat la dificultat que li suposava estar en arrest domiciliari per causa de les acusacions rebudes de part dels jueus, no va perdre l’alegria i des de l’apartament on estava reclòs «rebia tots els qui l’anaven a trobar, i obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». I l’evangeli ens presentava les figures de Pere i del deixeble estimat. El text no dissimula com Pere, que havia estat cridat directament pel Senyor, tenia defectes i dubtes; però amb tot, el Senyor li va encarregar de menar el grup dels seus deixebles assegurant així la cadena de transmissió. I del deixeble estimat, «que durant el sopar s’havia reclinat sobre el pit de Jesús», ens explica com després va donar «testimoni de tot això» i ho va escriure, perquè també nosaltres poguéssim rebre t...

  L’evangelista Joan situa les paraules de la boca de Jesús que acabem d’escoltar el dia abans de la seva passió i mort, durant el sant sopar. Tot aquest discurs que Joan situa en un moment tan crucial és un testament espiritual del Senyor, és un repàs d’aquelles coses més importants que els deixebles mai no haurien d’oblidar. El discurs va desgranant les grans línies d’allò que els havia estat ensenyant al llarg dels anys que havien estat junts, i el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat en recull un parell: el model d’estimació que Jesús va donar als deixebles, i l’alegria plena que els hauria de caracteritzar. «Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té»: allò que Jesús ens ensenya és allò que ell ha rebut del Pare, i ens ho ensenya perquè ho practiquem, perquè practicant-ho sapiguem estimar com ell estimava; ens ho ensenya perquè es tradueixi en fets en la ...