Homilies de l'Efrem

  L’evangeli d’avui ens parla d’humilitat i de servei. «Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit», i «El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre», són dues frases que ens mostren les actituds que més ens convenen per acollir el missatge cristià i fer créixer en nosaltres allò que Jesús ens va donar per fer camí per la vida. La paraula “humilitat” ve de la paraula llatina “humus”, que vol dir “terra”. Segons el relat del Gènesi, Déu va fer l’home del fang, de la terra, que és també el lloc on després retornem. La terra que ens sosté és també aquell material bàsic permeable, que té la qualitat d’acollir la llavor i fer-la germinar i créixer amb la humitat i les sals que abans ja ha retingut. I és així com funciona el nostre interior —que també ha sortit de la terra: Jesús ens demana que tinguem un cor obert i permeable per acollir la paraula de Déu. El nostre cor humil ha d’estar obert i disponible per escoltar i acollir l’evangeli, ...

«Creieu en el Senyor, el vostre Déu, i adoreu-lo de veritat i amb tot el cor», sentíem en la primera lectura que Josuè deia a tot el poble. Perquè per estimar de debò, amb autenticitat i profunditat, cal fer-ho “amb tot el cor”, des de dins, des del lloc més interior de nosaltres mateixos. I Josuè també els advertia severament que, si volien adorar realment Déu, ho havien de fer de forma exclusiva: el Senyor és tan gran que, si de debò volem que ocupi tot el nostre ésser, no hi ha lloc per d’altres déus, ni per d’altres ídols ni menys per distraccions que centrin la nostra atenció, el nostre cor, aquell lloc que ha de ser només per a Déu: cal estimar “amb tot el cor”. I Jesús en l’evangeli , d’alguna manera anava en la mateixa línia i aplaudia la manera d’estimar dels nens: els infants encara no han tingut temps de posar dins seu res de dolent i estimen amb sinceritat. Quan deia als deixebles «Deixeu venir els nens, […] el Regne del cel és dels qui són com ells», podríem entendre que...

La trobada de Jesús amb el pare del noi epilèptic que acabem d’escoltar , és el primer que li passà a Jesús quan baixà de la muntanya després d’haver-se transfigurat davant dels deixebles. Els tres evangelistes coincideixen en aquesta seqüència: Jesús parla amb Aquell qui per definició no té límits, i de cop i volta es troba de cara amb les limitacions de la condició humana: els deixebles que havien tingut por, que no havien pogut lluitar contra el mal que s’havia instal·lat en aquell noi, i els límits de la gent en general a qui els costava entendre tot allò que passava. Però encara que el Senyor primer es contrariés i subratllés la manca de fe dels qui eren allà, valorà que almenys un home hagués tingut fe i per això guarí el noi epilètic. I amb tota la paciència i estimació tornà a indicar un cop més a tothom quin era el camí: tenir fe. «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». ...