Homilies de l'Efrem

  En el relat de l’evangeli d’avui hi ha una gran semblança entre Jesús i els fariseus, però que alhora és una gran diferència entre tots dos. Jesús i els fariseus s’assemblen en el fet que tots dos es fixaven en els altres. I la diferència és la manera com ho feien, o més ben dit, la finalitat per la qual es fixaven en els altres: els fariseus ho feien per seure en un bon lloc, és a dir, per treure’n un benefici propi. I Jesús es fixava en els fariseus per fer-los reflexionar, i veure quina paraula els podia dir per a la seva edificació i creixement. Els fariseus miraven per ells mateixos. Jesús mirava pel bé dels altres. Són dues maneres diferents de fer la mateixa cosa, que reflecteixen dues maneres diferents d’entendre la vida. Avui nosaltres també seiem amb Jesús en aquesta taula que és l’Eucaristia. A diferència d’aquell dia en què Jesús era el convidat, en aquesta taula Jesús és al mateix temps l’amfitrió, el menjar i el servidor. És una taula en la que hi hem estat cridats...

  De la lectura continuada de l’evangeli segons St. Lluc que estem fent aquests dies, avui ens ha tocat un fragment en el que Jesús parla als deixebles de la importància d’escoltar la veu interior: «Quan us portaran a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu del que haureu de dir ni de com us defensareu: l’Esperit Sant us ensenyarà aleshores el que cal dir». Els deixebles havien de recordar que eren temples de l’Esperit Sant, i que l’Esperit Sant habitava en ells. I per tant, seria des del més profund de la seva persona que brollaria aquesta veu interior inspirada per l’Esperit, que els indicaria els passos a seguir. Jesús convida als seus deixebles a estar atents al seu interior en molts d’altres fragments de l’evangeli, i també en moltes ocasions subratlla importància de la coherència que hi ha d’haver entre l’interior i l’exterior de la persona. Aquest fragment que dóna tanta importància a la vida interior, s’escau justament avui que celebrem la memòria...

  Només hi ha un sol Déu. D’acord amb la nostra fe, així ho declarem cada vegada que preguem el Credo i així ens ho recordava St. Pau en la primera lectura: «Hi haurà algú que cregui que Déu és només Déu dels jueus, i no dels altres pobles? Certament que també és Déu dels altres pobles, ja que hi ha un sol Déu». I aquesta certesa està en un nivell superior a totes les altres disputes i discussions que puguem tenir sobre qualsevol cosa o sobre qualsevol altra qüestió, per molt que li donem importància. L’evangeli ens ha reportat avui un d’aquests enfrontaments que tenien els fariseus i els mestres de la Llei amb el mateix Jesús. Resultava que construïen sepulcres al damunt dels profetes que els seus pares havien matat, però no per honorar els profetes o per demanar perdó del que els seus pares havien fet: si construïen monuments funeraris al damunt de les tombes era amb la mala intenció d’assenyalar que allà hi havia un lloc impur, i ho feien per evitar que algú descuidadament hi pa...

  Escoltar i veure tot el que Jesús deia i feia, impressionava. Ho acabem de veure en el testimoni d’aquella dona anònima que de forma espontània va interrompre Jesús mentre parlava, i va proclamar sortosa la mare de Jesús: quina sort que havia tingut aquella mare tenint un fill com aquell! —devia pensar. Però Jesús la corregeix i la precisa: el mèrit de Maria no havia estat el de tenir-lo físicament com a fill, havia estat el d’escoltar la paraula de Déu i guardar-la. No és el naixement d’una persona el que determina el seu futur, sinó una altra cosa. La paraula de Déu té el poder de penetrar en la persona i transformar-la, com havia passat amb Maria, i com ha passat a tants i tants cristians al llarg dels segles. Sant Dionís, la memòria del qual avui celebrem, n’és també un exemple. No el recordem perquè tingués el privilegi de ser el primer bisbe de París, ni perquè fos un gran predicador, ni ni perquè deixés res escrit o perquè protagonitzés grans miracles: el recordem perquè é...

  L’alegria recorre de forma transversal l’evangeli d’avui : Els deixebles «tornaren tots contents» de la missió que el Senyor els havia encarregat, perquè s’havien sorprès del que podien arribar a fer en el seu nom. El Senyor també s’alegrà amb ells, tot i advertir-los que més aviat havien d’alegrar-se “que els seus noms estiguessin escrits en el cel” més que no pas d’haver vençut el mal. Però, en tot cas, s’encomanà de la seva alegria i es posà a parlar-los «ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant», proclamant-los feliços per poder veure tot allò que veien. Aquesta alegria que travessa l’evangeli és un indicador: experimentar-la és senyal d’estar en sintonia amb allò que Jesús ens demana, amb allò que no és tan propi de les persones més sàvies i enteses com de les que acullen la paraula de Déu amb senzillesa de cor: «Us enalteixo, Pare, […] perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Així com el Senyor es va reunir i es va alegrar amb els setan...