Homilies de l'Efrem

  Si haguéssim de resumir les lectures d’avui en una sola paraula, escolliríem la paraula “magnanimitat”. Etimològicament, ve de dos termes llatins: magnus que vol dir “gran” o “molt gran” i animus que vol dir “ànim”, “ment” o “esperit”. Literalment, doncs, “magnanimitat” es podria definir com “grandesa d’ànim”, o bé més lliurement podríem dir que significa “tenir una gran generositat”, o “ser gran de ment i de cor”… En definitiva, podria ser un sinònim de ser una persona bondadosa i comprensiva, o simplement, “ser molt bona persona”.  En la primera lectura hem vist la magnanimitat en l’actuació de David, que va perdonar la vida de Saül per bé que aquest el perseguia. El rei Saül havia anat al desert amb la intenció de matar David; i mentre feia nit amb el seu exèrcit, David aconseguí infiltrar-se al campament i arribar fins al mateix capçal del llit on Saül estava dormint. Tenia el seu enemic al davant, sumit en un son profund, i l’hauria pogut matar fàcilment d’un sol cop...

  Acabem de llegir a l’evangeli com Jesús instituí St. Pere com a responsable de liderar el grup dels apòstols: «Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel», li digué. L’evangeli és clar, i ningú no ha dubtat mai que el Senyor va donar a Pere una responsabilitat diferent de la que donà als altres deixebles; i d’aquí ha començat la tradició del papat. Però no deixa de ser curiós el fet que justament el triés a ell: l’apòstol a qui, amb diferència, el Senyor més vegades renya al llarg de tot l’evangeli. Si llegim el text en la seva globalitat, veiem com en algunes ocasions Pere va contradir al Senyor, el va qüestionar, i fins el va negar tres vegades. I en algun altre moment Jesús li arriba a dir “satanàs” per no voler veure les coses com Déu sinó com els homes… Però tot això no és obstacle perquè el Senyor li doni aquesta responsabilitat tan gran; perquè malgrat les se...

  Les lectures d’avui es poden llegir des de la perspectiva del moviment. Sant Pau convidava els Hebreus a moure’s per fer el bé: «No us oblideu de fer el bé i de compartir amb els altres el que teniu: ofrenes com aquestes, sí que són agradables a Déu». I també ens presentava a Déu tenint la iniciativa i movent-se per nosaltres: «Ell ha fet pujar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, l’ha constituït el gran pastor de les ovelles», és a dir, que Déu s’havia mogut per nosaltres. També el Salm ens parlava d’un Déu que “para taula davant nostre” i “està sempre al nostre costat en moments de perill”, és a dir, un Déu que ens ha estimat primer abans que nosaltres féssim res, i que es mou contínuament per estar al nostre costat. I a l’evangeli encara hem vist com les multituds corrien per anar a escoltar Jesús i com ell es posava a instruir-los llargament, deixant el que havia previst per anar a atendre els qui ho necessitaven. Tot aquest moviment, doncs, podríem veure’l com una carac...

  Acabem d’escoltar a l’evangeli que els deixebles de Jesús, tot i tenir-lo allà amb ells, van tenir por davant de la dificultat de la tempesta. «Per què sou tan porucs?», els va dir. I de seguida els preguntà: «Encara no teniu fe?». Jesús, doncs, contraposa la por a la fe. Quan imaginem que ens pot venir algun perill, o quan intuïm que es pot esdevenir alguna cosa contrària a allò que desitgem, la por ens paralitza, ens commou, i no ens deixa avançar. En canvi, la fe ens esperona, ens convida a caminar i moure’ns tot i no tenir una certesa evident comprovable amb els sentits. La primera lectura ens deia que «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem», i ho il·lustrava amb els exemples de vida dels patriarques, que van reeixir per la fe: Abraham, que confiant en Déu va deixar la seguretat de la seva terra per anar a un lloc desconegut; o Sara, que tot i la seva avançada edat obtingué la capacitat de fundar un llinatge...