Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...

Les lectures d’avui ens posen de costat Samuel i Jesús: dos naixements miraculosos, dos nois de qui se’ns diu que cresqueren en bondat i enteniment al mateix temps que es guanyaven el favor davant de Déu i dels homes, i dos homes les mares dels quals tingueren un paper determinant en les seves vides. L’Evangeli subratllava que Jesús vivia sotmès als seus pares, i gual que Samuel no va contradir la voluntat de la seva mare, de voler-lo dedicar al Senyor. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?», és una resposta que desconcerta a Maria i Josep, però no fa més que confirmar aquesta obediència incondicional al Pare en majúscula, aquell de qui tot prové. La vocació de Samuel té una forta influència familiar; la de Jesús es desenvolupa també amb un lligam fort amb la família. Dues famílies marcades per les dificultats, però això no va ser impediment perquè tots dos fills arribessin a parlar al poble d’Israel de part de Déu. Perquè tant una família com l’altra els hav...

Ja ho hem sentit : «Joan anunciava al poble la bona nova». I quina era aquesta bona nova? Que el Senyor enviaria un Messies, un Messies que era a prop. De fet, la gent pensava que el Messies era Joan baptista, però no l’era; només preparava el camí. I l’expectació de la vinguda del Messies feia sentir als deixebles la necessitat de preparar-se, i per això anaven a batejar-se. I Joan els deia coses concretes per ajudar-los: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». I als cobradors d’impostos i als soldats els donava consells semblants: «No exigiu més del que està establert», i «acontenteu-vos de la vostra soldada». Tots aquests consells els havien de servir per esperar el Messies, perquè per a rebre’l no feia falta fer grans coses externes: es tractava de tenir una disposició interior. Saber donar, saber compartir, i acontentar-se amb el que es té. No calia res més. Nosaltres, cristians del s.  xxi ,...

«Vindran dies, [deia la primera lectura ], que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà». I, quina és, germans i germanes, aquella promesa que Déu havia fet al seu poble? La primera lectura ens remet a una època que va ser molt dura: Jerusalem havia estat ocupada i una bona part del poble havia estat deportat a Babilònia. Tot semblava perdut, i ningú no veia com es podria restablir l’ordre i tornar a una època tranquil·la. ¿Totes les promeses que Déu havia fet al seu poble es reduïen a aquelles dificultats insalvables? No. Enmig de la desesperança el profeta aixeca una veu optimista: encara que ho pugui semblar, Déu no s’oblida mai del seu poble i complirà les seves promeses, fent «néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat»: serà el Messies. Era un presagi anunciat segles abans del seu naixement.  La litúrgia ens convida a recuperar aquell anunci, avui que comencem el temps d’Advent. D’aquí quatre diumenge...

  Molt sovint, Jesús ens parla de l’existència d’una altra vida després d’aquesta. De fet molts cops no en parla explícitament, sinó que dóna per suposada l’existència d’aquesta realitat que està més enllà, i parteix d’aquesta base per explicar com hem de viure i comportar-nos aquí. Però altres vegades sí que en parla explícitament, com és el cas de l’evangeli d’avui . Jesús deia que «en el món que vindrà» viurem per sempre, i que quan participem de la resurrecció serem «com àngels», i ja no podrem «morir mai més». És, doncs, un futur d’esperança, encara que sigui difícil d’explicar amb les categories del món present. De fet, les paraules que hem escoltat intentaven ser entenedores per als saduceus, a qui Jesús es dirigia en aquest text. I els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, perquè pensaven en l’altra vida amb les categories de la nostra, com ho demostra la situació que van plantejar a Jesús. El que Jesús intenta dir-los, doncs, és que per entendre com serà la...

Avui ha estat el mateix text evangèlic qui ens ha explicat el sentit de la paràbola que acabem d’escoltar. L’evangelista ens deia que Jesús la digué «per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». Aquí, doncs, podríem acabar el nostre comentari. Però potser ens podem preguntar perquè ho va fer. Segurament fou perquè devia veure que allò era el que més convenia d’aprendre en aquell moment als seus deixebles. I ens podem fixar precisament en això: entre els deixebles i Jesús hi havia un diàleg. No era simplement una conversa a través de la qual intercanviaven diferents punts de vista, sinó que era un diàleg en el sentit que amb ell, els deixebles tenien l’oportunitat d’anar-se transformant i avançant pel camí del Regne. Aquest diàleg entre Jesús i els seus deixebles no és res més que la pregària. Perquè pregar no és només parlar amb Déu i demanar-li coses, donar-li gràcies o demanar-li perdó, sinó que pregar és posar-se a la seva presència i dialogar amb Ell,...

  Més important que les riqueses, és la relació que establim amb elles. O més encara: més important que la relació que establim amb les riqueses, és saber què centra l’atenció del nostre cor: la voluntat de seguir Jesús, o la voluntat de tenir coses o diners? Tothom necessita els diners per viure; però ningú no necessita convertir els béns materials en la finalitat de la seva vida. L’evangeli d’avui ens ho ensenyava amb la imatge de les dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les riqueses enganyoses (les materials), no haurien de ser el centre de la nostra atenció; però tampoc no les hem de desestimar, perquè a través d’elles podem arribar a les riqueses veritables, que són els valors del Regne del cel. És el que els havia passat als filipencs : Sant Pau els agraeix l’ajuda material que li havien fet arribar; però no perquè estigués content amb el què li havien enviat, sinó perquè donant havien aconseguit un «profit que [els anava] sumant davant Déu». Essent fidels am...

Potser el cec Bartimeu, germans i germanes, hi veia més del que es pensava... Ell, tot i estar privat del sentit de la vista, va saber veure que Jesús era el fill de Déu. Perquè, hi ha coses que no es veuen a través dels ulls. Podem veure dos amics, però no podem veure l’amistat; i hi és. Podem veure dues persones que s’estimen, però no podem veure l’amor; i hi és. I encara que el cec Bartimeu no pogués veure Jesús físicament, va veure que era el Messies, el «Fill de David». I això precisament és el que Jesús més li va valorar: «la teva fe t’ha salvat», li digué. Perquè la fe és un do de Déu. Però perquè faci efecte hem de ser nosaltres qui després li donem resposta. I ell la va donar, i ho va poder fer en persona. Els cristians que hem vingut després, però, hem conegut Jesús d’una altra manera. La porta per la qual hem rebut la fe és el sagrament del baptisme. De fet, antigament a aquest sagrament se l’anomenava “el sagrament de la il·luminació”, perquè a través d’ell Jesús podia...

Déu és com un jutge estricte que no en perdona ni una? O és com un pare bo que sempre dóna noves oportunitats? L’evangeli d’avui ens il·lustrava cada una d’aquestes visions contraposades de Déu amb una imatge diferent. Per la primera, l’evangelista fa referència a dues notícies que en aquell temps devien ser ben conegudes per tothom: el cas d’uns galileus assassinats per Pilat mentre oferien sacrificis en el Temple, i el d’un grup de jueus que moriren sota la runa de la torre de Siloè quan es va esfondrar. La gent veia en aquestes formes de morir un càstig pels pecats comesos. Per il·lustrar la segona visió, en canvi, l’evangelista fa servir la imatge del vinyater, que malgrat veure que durant tres anys consecutius la figuera no havia donat cap fruit, encara li dona una nova oportunitat abans de tallar-la, cavant la terra i femant-la. Si Déu fos un jutge estricte els errors serien clarament la nostra fi, perquè hauríem de pagar per ells. Si Déu és un pare bo, en canvi, els erro...

  L’evangeli d’avui ens convida a reflexionar sobre la que hauria de ser la nostra actitud fonamental: el servei. Jaume i Joan, els dos deixebles que van anar a trobar Jesús per mirar de tenir una bona posició, segurament no ho feien amb mala intenció: simplement, actuaven portats per la manera de pensar del món. Estar en una bona posició és un desig de molta gent. I com que al començament els deixebles es pensaven que Jesús seria un Messies polític que instauraria un nou ordre social, ells volien assegurar-se un bon lloc. És molt humà. Però Jesús els trenca un cop més els esquemes: el nou ordre passa pel servei: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots». Just al revés del que havien anat a demanar. El servei converteix una bona persona en un bon deixeble de Jesús. Els deixebles que van anar a trobar Jesús, avui som nosaltres. L’Eucaristia ens fa present el Senyor ressuscitat en la comunitat reunida, en ...

Ser cristià no és tan sols una relació amb Déu que es visqui des de la intimitat, sinó que és una vivència que cal compartir amb els altres. Per seguir l’exemple del Crist cal, necessàriament, tenir els altres en compte. I per això tot cristià –si vol viure de manera conseqüent amb la seva fe, ha de donar testimoni als altres amb la seva vida. Encara que tot allò que impliqui una relació, pugui ser també font de conflictes i malentesos. De fet, les dificultats han conviscut amb el cristianisme des del començament. Els primers cristians van ser perseguits, i molt sovint van haver de donar explicacions de la seva fe; primer davant dels jueus, i més tard amb els romans. És des d’aquest context que es pot entendre millor el triple missatge que Jesús donava als seus deixebles a l’evangeli d’avui , per ajudar-los. En primer lloc els deia que no estan sols davant de les dificultats, perquè la relació és mútua: «tothom que em reconegui davant els homes, el Fill de l’home el reconeixer...

Si els temps de l’evangeli fossin avui, és possible que el Senyor s’hagués valgut dels mitjans de comunicació moderns i de les xarxes socials per fer córrer allò que tenia per dir. Però en un món en què les comunicacions eren lentes, la manera de difondre informacions era enviant missatgers físicament. Concretament, el text diu que Jesús va enviar setanta-dos deixebles a preparar els seu camí. És possible que es tracti d’un número simbòlic: 72 són sis dotzenes, que és un número rodó en la base 12 que feien servir en aquell temps per comptar. Però no és coincidència que 72 sigui també el nombre de països coneguts que figura en la llista del capítol 10 del llibre del Gènesi (segons la versió grega): l’evangelista pretén dir amb això que la intenció de Jesús era la de difondre la bona nova de l’evangeli a tot el món conegut. Va ser així com es va començar a escampar el missatge cristià. La litúrgia ens convida a reviure aquests fets precisament el dia en què celebrem la memòria d...

Tothom recordarà una notícia que fa uns mesos es va fer viral: a París, un jove va veure un nen a punt de caure d’un balcó, i sense pensar-s’ho dues vegades va escalar per la façana en 40 segons i li va salvar la vida. Podríem considerar-ho simplement com una acció heroica. Però, per a aquell nen i per la seva família, ¿no va ser un miracle? Avui l’evangeli també ens parlava d’un que feia miracles sense ser del grup dels seguidors de Jesús. I els deixebles se’n van estranyar. Però Jesús els demana que el deixin fer, posant en evidència que fer el bé a un altre no depèn de la pertinença a un grup. Dit d’una altra manera: fer el bé és signe de pertànyer a l’únic grup que hi hauria d’haver, el dels qui estan cridats salvar-se. Les paraules de Jesús «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», són una manera de dir que hem d’estar per damunt de les classificacions. I els deixebles no ho estaven. De fet, molts cops nosaltres tampoc no hi estem. De vegades classifiquem les persones...

La trobada entre Natanael i Jesús no té res de casual: Jesús ja s’havia fixat en Natanael abans que ell se n’adonés. I Felip, cridant a Natanael, no fa sinó de simple mitjancer: és un missatger que actua de part de Jesús, i facilita una trobada que Jesús ja havia previst. El Senyor tenia preparades coses grans per a Natanael; i actua a través de Felip per arribar-hi. En aquesta història aparentment innocent, doncs, hi ha el signe evident d’una dimensió transcendent: Déu actua indirectament a través de Felip, que encarna la dimensió transcendent de Déu. És, exactament, el paper que desenvolupen els àngels, que són signes de la presència i la benvolença divina: Déu pot actuar en la història a través d’ells. De la mateixa manera que –amb l’ajuda de Felip–, un dia es produí la trobada entre Jesús i Natanael, sempre que celebrem l’Eucaristia es produeix la trobada entre cadascun de nosaltres i el Senyor. I és una trobada que no es desenvolupa per causa dels nostres mèrits, sinó perq...

  Les dues lectures d’avui tenen en comú la imatge de la llavor. En la primera , St. Pau la fa servir per explicar com es transformarà el nostre cos en la resurrecció; en la segona , Jesús la fa servir per explicar-nos com la paraula de Déu pot anar transformant les nostres vides, ja en aquest món. Totes dues, doncs, encara que sembli que ens parlen de coses diferents, ens diuen el mateix. De la mateixa manera que el nostre cos quan sigui dipositat a la terra com una llavor sofrirà una transformació, i la mort no serà el final, el nostre cos present ja es pot anar transformant ara per l’acció de la paraula, si som receptius i la deixem treballar; si som «terra bona». L’eucaristia és, precisament, el lloc on la paraula cau a la terra. Sempre que estem reunits a la presència del Senyor, allò que d’ell sentim ens és adreçat d’una manera viva i real, ara i aquí, per a cadascun de nosaltres. I no només això: si som receptius i de veritat ho creiem, el nostre interior es conver...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és un fragment de la llarga crítica que Jesús fa contra els escribes i els fariseus del seu temps. El text mostra la duresa de les relacions entre les primeres comunitats cristianes i les comunitats jueves contemporànies, i condemna la hipocresia: la incoherència i la falta de sinceritat en la relació amb Déu i el proïsme. I és que, dir una cosa i fer-ne una altra, ha estat un dels problemes de sempre de tota la humanitat. Un problema que esdevé encara més greu si apareix com una actitud de les persones que han de donar exemple als altres, o bé que les han de formar.  És un text molt escaient precisament avui que celebrem la memòria de St. Josep de Calassanç, un prevere que entre els ss.  xvi i  xvii  va dedicar la seva vida a l’educació dels infants. I és escaient perquè, si l’Església ens el proposa com a exemple és perquè en ell no es va donar aquesta incoherència. En les constitucions de les Escoles Pies qu...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat pertany a la darrera part de l’anomenat  Discurs del pa de vida , que trobem en el capítol 6è de  l’evangeli de St. Joan. Tota la primera part de l’obra és un gran diàleg de Jesús amb el judaisme. El text fou escrit gairebé un segle més tard dels fets que explica, i per això respon més a la confrontació que els primers cristians van tenir amb els jueus, que no pas als temps en què Jesús va viure. Així entenem que els jueus no comprenguessin les seves paraules: tota la perícopa es refereix a l’Eucaristia, i no es pot entendre literalment sense creure que Jesús és el Fill de Déu, i que la seva mort ha estat font de vida per a la humanitat. Les paraules de l’evangeli són també una realització del què prefigurava el llibre dels Proverbis, a la primera lectura . La saviesa, personificada, ha construït una casa i hi ha parat taula. El Crist, ha construït l’Església i li ha donat la taula de l’Eucaristia, perquè tothom pugui...

Acabem d’escoltar com els fariseus van intentar comprometre Jesús amb la qüestió del matrimoni i el divorci. Era una tema delicat, perquè la Llei de Moisès permetia a l’home divorciar-se de la dona si trobava en ella alguna cosa reprovable. I el problema venia de la interpretació que en feien els diferents grups socials: uns pensaven que qualsevol motiu ja era suficient per justificar el divorci, i d’altres creien que calia un motiu més greu o important, com seria l’adulteri. Els fariseus volien forçar Jesús a posicionar-se en alguna de les parts, però Jesús els va sorprendre: no només descarta el divorci, sinó que posa l’home i la dona al mateix nivell. La dignitat del matrimoni estava per damunt de la qüestió que li havien plantejat. I encara va més enllà. Hàbilment, va conduint la conversa i acaba parlant de la importància del Regne de Déu: n’hi ha que fan l’opció de no casar-se com un signe de la vida definitiva en el Regne del cel. Calia haver rebut un do de Déu, per acceptar...