La família és l’escola on aprenem les coses essencials
Les lectures d’avui ens posen de costat Samuel i Jesús: dos naixements miraculosos, dos nois de qui se’ns diu que cresqueren en bondat i enteniment al mateix temps que es guanyaven el favor davant de Déu i dels homes, i dos homes les mares dels quals tingueren un paper determinant en les seves vides. L’Evangeli subratllava que Jesús vivia sotmès als seus pares, i gual que Samuel no va contradir la voluntat de la seva mare, de voler-lo dedicar al Senyor. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?», és una resposta que desconcerta a Maria i Josep, però no fa més que confirmar aquesta obediència incondicional al Pare en majúscula, aquell de qui tot prové. La vocació de Samuel té una forta influència familiar; la de Jesús es desenvolupa també amb un lligam fort amb la família. Dues famílies marcades per les dificultats, però això no va ser impediment perquè tots dos fills arribessin a parlar al poble d’Israel de part de Déu. Perquè tant una família com l’altra els havien aportat una de les coses més importants que la família et pot donar: el do de la fe. Perquè la família és l’escola on aprenem les coses essencials. No és perquè sí, doncs, que la litúrgia ens fa veure aquestes coincidències entre Samuel i Jesús el dia en què celebrem la festa de la Sagrada Família, dins l’octava de Nadal.
Nosaltres, que contemplem el Misteri de Nadal a la llum de la Pasqua, no podem deixar de recordar aquelles altres paraules de Jesús sobre la seva família: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? [...] El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Cf. Mt 12,48.50). Jesús transcendeix els vincles familiars tradicionals, i eixampla la seva família d’una manera exponencial. I l’Eucaristia n’és una demostració: tots aquells que, reunits en el seu nom, escoltem la seva paraula i rebem el seu cos amb voluntat que tingui un efecte en les nostres vides, som la seva família, som membres de la gran família cristiana. I Jesús ens va deixar el seu memorial perquè ho tinguem sempre ben present, tinguem ocasió de reviure les seves paraules, i pregustem ja els seus dons.
Cadascú ha tingut la família que ha tingut. I cadascú pot optar fer formar-ne una altra, o no. Però sigui quina sigui la nostra família física, el fet que el Pare ens hagi donat el seu Fill ens uneix a tots amb el vincle de germans. En la gran família del poble de Déu tots hi tenim el nostre paper: podem ser mestres o deixebles. Podem rebre dels altres l’amor i els dons que una família pugui transmetre, però també Déu es pot valer de nosaltres per transmetre’ls als altres, siguin qui siguin. Això hauria de ser un esperó per mirar d’estar sempre a punt. Pot ser que de vegades no comprenguem Jesús, com els passava als seus pares. Pot ser també que la societat no comprengui els cristians. Però així com els mestres de la Llei van dialogar amb Jesús, en el nostre món és molt important que sapiguem crear aquests espais de diàleg, perquè la voluntat de Déu sigui coneguda arreu. I no és menys important que cadascú dialoguem també amb Jesús, perquè ens ajudi a comprendre que, com a membres de la gran família cristiana, estem cridats a ser mestres en l’escola de l’amor, de la fraternitat i de la pau. I també en l’escola de la misericòrdia, de l’esperança i de la caritat. Samuel va saber escoltar la paraula que Déu li va adreçar. Nosaltres també hem de saber escoltar Jesús, que va venir al món per la nostra salvació. Fent-se un de nosaltres, Déu ha elevat al màxim la dignitat humana; ara ens toca a cadascun de nosaltres fer-nos meritoris d’aquesta dignitat. Ho serem en la mesura que tinguem el desig de fer néixer Jesús en nosaltres cada dia de l’any. Que la celebració d’aquesta Eucaristia i d’aquestes festes ens hi ajudin.
Homilia del Diumenge dins l’octava de Nadal / C – La Sagrada Família
