El Senyor ve a les nostres vides en cada persona que truca a la nostra porta



Ja ho hem sentit: «Joan anunciava al poble la bona nova». I quina era aquesta bona nova? Que el Senyor enviaria un Messies, un Messies que era a prop. De fet, la gent pensava que el Messies era Joan baptista, però no l’era; només preparava el camí. I l’expectació de la vinguda del Messies feia sentir als deixebles la necessitat de preparar-se, i per això anaven a batejar-se. I Joan els deia coses concretes per ajudar-los: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». I als cobradors d’impostos i als soldats els donava consells semblants: «No exigiu més del que està establert», i «acontenteu-vos de la vostra soldada». Tots aquests consells els havien de servir per esperar el Messies, perquè per a rebre’l no feia falta fer grans coses externes: es tractava de tenir una disposició interior. Saber donar, saber compartir, i acontentar-se amb el que es té. No calia res més.
Nosaltres, cristians del s. xxi, ens anem endinsant en el temps d’Advent, i també ens preparem per rebre un cop més el Senyor. I els consells que Joan baptista els donava, continuen essent vàlids per a nosaltres. La diferència amb aquells primers deixebles, però, és que nosaltres no el rebrem de forma física, sinó que el rebrem de la manera que ell mateix ens va deixar preparada: de forma sagramental. L’Eucaristia és el lloc on rebem un cop més la seva paraula perquè vagi preparant el nostre interior, és el lloc on rebem el sagrament del seu cos, i és el lloc on ens fem nostre i comencem a tenir de forma anticipada aquest do tan gran que el Senyor ens té preparat: el seu Regne, del qual no ens cansem de demanar-ne la seva vinguda en la nostra pregària, i que hem de fer efectiu després en les nostres vides.
Segurament, sí que és cert que anem fent moltes coses externes per celebrar uns dies d’alegria amb la família i els amics: comprem regals, pensem què farem aquells dies, i mirem de tenir-ho tot a punt per a les celebracions del Nadal. Però en realitat el més important no és que puguem fer totes aquestes coses externes, sinó que puguem tenir la joia interior que ens ha de permetre rebre el Senyor un cop més. I no només el dia de Nadal, sinó tots els de l’any. Perquè el Senyor ve a les nostres vides en cada persona que truca a la nostra porta, en cada oportunitat que tenim de fer el bé, en cada ocasió en què donem vida a l’evangeli. I si ens ho creiem de veritat, l’actitud que ha de brollar dels nostres cors ha l’alegria, com ens deia St. Pau en la segona lectura: «Viviu contents. [...] Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. [...] No us inquieteu per res». Perquè, passi el que passi, el que comptarà serà si hem sabut estimar, i si hem ajudat als altres. Que la celebració d’aquestes festes ens serveixi, un cop més, a ser-ne conscients i viure en conseqüència.

Homilia del diumenge iii d’Advent / C 

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Què significa ser deixeble de Jesús?

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta