Homilies de l'Efrem

Als saduceus els costava de creure en la resurrecció. No l’entenien perquè se la miraven des d’una perspectiva incorrecta, i per això no la podien entendre encara que volguessin. Perquè se la miraven amb els ulls d’aquest món, mentre que és una realitat que ens remet més enllà de la física: està a un altre nivell. I Jesús, el que intenta dir-los és que la resurrecció és la constatació que l’amor de Déu és infinit, i va més enllà de la imperfecció del món present. Déu ens estima tant que, encara que la situació enrevessada que els saduceus plantejaven arribés a passar, no passaria res. Perquè, dit en paraules de l’evangeli, hi ha un altre món que Déu ens té preparat passi el que passi en aquesta vida. I és una realitat en la qual ja no podrem morir mai més, perquè és eterna i infinitament millor. I Déu ens la donarà, perquè ens estima immensament. L’Eucaristia que estem celebrant ja és un tast d’aquesta realitat futura. Quan ens reunim en el nom del Senyor, el ressuscitat està ...

Jesús ens parla avui de dos tipus de riqueses: les enganyoses i les veritables. Les enganyoses serien els béns materials: el diner i tot allò que té valor als ulls del món. Les veritables, en canvi, serien aquelles que mai no passen, perquè són els valors eterns del Regne de Déu. Els diners, per molts que en tinguem, són béns de poc valor, perquè és una riquesa que tard o d’hora haurem de deixar. Mentre que la riquesa veritable, aquella que ens fa créixer com a persones d’acord amb el desig que Déu té per a cadascun de nosaltres, sempre més la conservarem. Si llegim amb atenció l’evangeli, veiem que Jesús no ens diu que el diner sigui dolent: simplement, és enganyós. És a dir, ens podem enganyar si ens pensem que els diners són la finalitat a perseguir. Però si els tenim com un mitjà, ens poden ser una ajuda per aconseguir els béns de més valor. Perquè guanyarem amics que ens rebin eternament a casa seva. Un exemple de tot això, el trobem en St. Martí, la festa del qual avui cele...

Qualsevol mestre, pare o mare de família, o qualsevol que hagi hagut d’ensenyar alguna cosa a un altre, sap que aprenem no tant d’allò que ens diuen, sinó d’allò que veiem fer. L’exemple típic és el d’aquell pare que li està fent un llarg sermó al seu fill sobre la importància de dir sempre la veritat, i mentre està parlant sona el telèfon; i sense pensar-s’ho li diu al fill: “Agafa’l. Però si és la tieta, digues-li que no hi sóc!”. Salvant les distàncies, Jesús veia que amb els fariseus i els mestres de la llei del seu temps passava una cosa semblant: deien, però no feien. I no és que el que diguessin no estigués bé; el que passava és que després no feien allò que predicaven. Actuaven per fer-se veure i ostentar, més que no pas per una convicció profunda del cor. Eren hipòcrites. Aquesta falta d’autenticitat dels qui anaven al davant, però, no era una cosa nova. Uns cinc segles abans de Jesús, com deia la primera lectura, el profeta Malaquies ja es lamentava dels sacerdots del Temp...